Retorn a la Medina: la memòria selectiva del viatger
Els viatges són el que acabem volent que siguin. Si els afrontem amb il · lusió i sense prejudicis, la més perjudicial epidèmia entre els viatgers, les espurnes se sobreposen a qualsevol traveta. Però, si per contra, ens entestem a embastar menyspreus i judicis sumaríssims, la més enlluernadora experiència empal · lideix davant la intransigència, sempre alerta. Normalment, tenim per triar i gairebé sempre depèn de nosaltres fer prevaler una o altra actitud davant el desconegut. Només cal escoltar diverses persones que hagin viatjat fins al mateix lloc, fins i tot en les mateixes dates, per adonar-se que sembla que hagin estat en llocs diferents.
La predisposició del viatger marca les seves experiències, les modela en gran mesura fins acomodar als seus judicis / prejudicis. Es inevitable. Pocs són, i molt savis, els que s'allunyen de la rutina disposats que el viatge canviï les seves percepcions i els remogui per dins. Aquesta és, per descomptat, la sublimació del viatge: el que és capaç de canviar al viatger. El viatge interior que acompanya al desplaçament físic. Però per a això, clar, cal estar disposat a barallar-se amb un mateix. I, de vegades, al primer cop encaixat se'ns treuen les ganes. La majoria, per descomptat, se sent més còmode reafirmant, apuntalant la seva visió del món sense deixar-se impregnar per notes a peu de pàgina. La seguretat del insegur.
Pocs són, i molt savis, els que s'allunyen de la rutina disposats que el viatge canviï les seves percepcions i els remogui per dins
Vaig reflexionar sobre aquest assumpte fa uns dies, en el meu retorn a Tunísia set anys després. Les circumstàncies havien canviat, doncs ara viatjàvem amb els nostres dos fills, però l'asfíxia d'un hotel on tot era massa còmode em va arrossegar molt aviat cap a la Medina de Hammamet en un taxi. Vaig buscar les mateixes portes, idèntics racons, però aquesta vegada ja no vaig ser capaç de perdrem. La memòria, aquesta vella brivall que, amb freqüència, irromp quan volem oblidar i s'amaga quan recorrem amb més afany, no va permetre que em desorientase. D'alguna manera, aquest laberint de carrerons emblanquinades, aquell laberint de llum i veus de comerciants sense rostre, havia deixat empremta en el meu disc dur.
Caminem cap al passeig marítim, on moren les muralles del sòcol rendint-se al Mediterrània, sense poder evitar entrar en un comerç després d'un altre. Perquè la dona que fa un tatuatge de henna als teus fills per un dinar (que acaba convertint en dotze) té un germà que regenta una botiga a la volta de la cantonada amb els millors preus de la Medina, i davant un jove s'entesta a ensenyar les seves abaloris, i més enllà un grup de botiguers interromp la seva assossegada xerrada per animar-te a tafanejar a la seva abarrotat comerç.
Vaig buscar les mateixes portes, idèntics racons, però aquesta vegada ja no vaig ser capaç de perdrem
I tu, mentre, intentes buscar una mica de silenci que et reconciliï amb els teus records. Donant l'esquena a les veus, vagarejant per aquests estrets passadissos d'essència andalusa i buguenvíl · lies abraçades a les parets.
Llavors, de sobte, un home gran et convida a entrar a casa. El seu fill, diu, va viure a Bilbao unos años y habla «un poquito» de español. Quan vols declinar amablement la invitació ja ets dins, saludant a la seva nora, que està veient una d'aquestes petites televisions d'abans que calia colpejar de tant en tant per recuperar el senyal. El seu fill, és clar, Camina aquí, però no es mostra molt efusiu per l'arribada dels espanyols.
Després d'una cortina, un pati. Un gran ens saluda mentre pugem en fila índia unes estretes escales cap al terrat, on està tendit a assecar un mantell d'espècies vermelles com el sablazo que s'acosta. Dos adolescents ociosos, suposo que els seus néts, ens reben amb somriures. Per llavors ja començo a sospitar que el tour turístic per la casa típica de la Medina em costarà una propina. Assumit el desemborsament, aprofito per prendre unes fotos d'aquesta perspectiva inusual del laberint de carrers bigarrades. Comença a ploure. Toca recollir les espècies perquè no es facin malbé.
Un home gran et convida a entrar a casa seva i, quan vols declinar amablement la invitació, ja ets dins
Descendim per les escales en direcció a la sortida. El nostre amfitrió m'agafa del braç i em demana deu dinars (cinc euros al canvi). Si supiera francés, li explicaria que quan es convida algú a casa teva no se li cobra per això i que de l'anomenada hospitalitat àrab un espera, almenys, certa subtilesa a l'hora de reclamar l'exacció. Però quan un viatja amb nens se't treuen les ganes de discutir. Li dic que em sembla prou amb cinc dinars i rebusco a la butxaca, però no tinc bitllets de menys de deu dinars. Conscient, com he apuntat en alguna altra ocasió, que el turista ha d'afrontar amb resignació la inevitable cadena de petits robatoris institucionalitzats pels usos i costums, li allargo el que em demana.
Ja tinc motius, si vull, per agrir els recordo de la meva tornada a la Medina i, el que és pitjor, perquè aquest revés condicioni tota la resta. Però la Medina no ens deixa anar així com així. El plugim va quallant en xàfec en només un sospir i ens veiem obligats a aixoplugar-nos sota els tendals d'un comerç, en un estret carrer ple de botigues separades d'un costat a l'altre per tot just tres metres. Sembla que el xàfec serà cosa d'uns minuts, però lluny d'amainar, l'aigua continua caient cada cop amb més força.
El plugim va quallant en xàfec en només un sospir i ens veiem obligats a aixoplugar-nos sota els tendals d'un comerç
Els comerciants ens conviden a refugiar-nos en les seves botigues, però preferim seguir on som, no fos cas que acabem portant una catifa. Molt aviat, les clavegueres no donen l'abast i l'aigua amenaça amb arribar a les voreres. Dues dones comencen a achicarla carrer avall ajudant d'unes escombres de pèl esclarissat. Dels tendals comença a gotejar cada vegada més aigua. La meva filla de dos anys, indiferent a tot, es queda adormida en braços de la seva mare. De seguida ens acosten una cadira des de l'altre costat del carrer.
Els botiguers s'afanyen, descalços, a retirar totes les seves mercaderies exposades a l'aigua, que regalima per tot arreu. Treuen els seus mòbils i graven la fúria del cel. Algú ha decidit allà dalt baldear la Medina a consciència. Ens vam creuar somriures entre trons que no conviden a sortir a la intempèrie a la recerca d'un taxi. Allà estem, mitja dotzena de persones que no es tornaran a veure en la vida agermanats per una tempesta. La complicitat és inevitable i donen gairebé ganes d'entrar a comprar alguna cosa. El revés de la moneda. L'oportunitat que sempre et dóna un viatge per escollir amb quin record et vols quedar.
Allà estem, mitja dotzena de persones que no es tornaran a veure en la vida agermanats per una tempesta
Faig les paus amb la Medina. No em costa molt, la veritat. I fins i tot somric pensant en els deu dinars que m'ha tret el presumpte hospitalari. I quan, amb el temps, pensi en el meu retorn a Hammamet, estic segur que recordaré per damunt de tot aquesta hospitalitat espontània passada per aigua dels comerciants de la Medina. Mateix la vella brivall no ho impedeix.
Comentaris (4)
Laura
| #
No ha estat necessari viatjar diverses vegades al mateix lugar.Después de dos mesos a Equador, crec que m'estic acostant perillosament a un canvi d'actitud des de la il · lusió i l'obertura mental total en un primer moment a tot allò que em presentava i passava, cap als prejudicis,Si aquesta epidèmia horrorosa i de la qual m'avergonyeixo i no voldria que em seguís envaint
M'agradaria viure aquest canvi interior del qual parles, i que l'experiència em enriquís.
No obstant això, crec que dia a dia m'allunyo del camí….gràcies per descriure tan bé.
Contestar
Mayte T
| #
molt cert tot el que dius i descrit tan bé, m'encanta.
Contestar
Ricardo
| #
El simple fet que t'adonis que els prejudicis t'allunyen del camí ja és un triomf, Laura. Tornar a desfer caminaves, segur. Una salutació per a ambdues
Contestar
Laura
| #
Gràcies per les teves paraules d'ànim Ricardo, espero que es compleixin i això serveixi per enriquir personalment.
Ja el recompte.
Seguiu descrivint amb els vostres textos i imatges, de una manera tan magnifica, el que que otrxs també sentim i no som capaços de fer tan bé.
Una forta abraçada
Contestar