Ruta de la saudade per Lisboa: el rastre de Don Sebastià
El nen-rei ens mira, espasa en mà, des de la monumental façana de l'estació de tren de Rossio, al centre de plenitud Lisboa. Pocs sobirans han concitat de manera tan rotunda els anhels de tot un poble. Don Sebastián, nét de Carles V i nebot de Felip II, era l'última esperança d'un imperi que, aclaparat per la manca de descendència real, no volia caure en mans de la veïna Espanya. Massa responsabilitat per a un adolescent que devorava novel·les de cavalleria i somiava amb gestes bèl·liques. Un nen intrèpid a l'interior retrunyia la crida de l'Àfrica. "Quan sigui gran aniré a conquerir Àfrica", avisar als seus majors. Si és el cas, la profecia saltaria feta miques i, amb ella, l'ànima d'una nació.
Als 24 anys, entestat a una guerra absurda en els dominis de l'actual Marroc, Don Sebastián moria a l'agost de 1578 a la batalla de Alcazarquivir, deixant sumit en la recança a tot un poble, condemnant a la malenconia a un imperi grandiós, impregnat de l’enyor de Portugal entera. Com a mecanisme de defensa davant una notícia tan funesta, el poble aviat va encoratjar la llegenda del seu retorn per arrabassar a Espanya els dominis portuguesos. Havia nascut el sebastianismo, un antídot davant de tanta recança. Don Sebastián pas a conèixer-se com El Rei Encobert, El Desitjat o el Dorment, un Messies que redimiria a Portugal de la vergonya d'un rei estranger, Felip II.
"Quan sigui gran aniré a conquerir Àfrica", avisar als seus majors. Si és el cas, la profecia saltaria feta miques i, amb ella, l'ànima d'una nació
Més de quatre segles després, la presència del rei-nen i dels sebastianistas que van esperar en va la seva vinguda triomfal és notòria als carrers de Lisboa. Aquesta és un ruta a l'epicentre de la proverbial saudade portuguesa, a la cambra de màquines sentimental d'un país amb tirada a la malenconia. Per rastrejar aquesta empremta cal dirigir-se en primer lloc a l'estació de Rossio, entre la plaça de el mateix nom i la dels Restauradors, on una estàtua d'un adolescent Don Sebastià presideix la façana de l'estació en actitud desafiant, quan encara no s'havia trencat el somni africà. A banda i banda de l'obra de l'escultor Simões de Almeida, dos arcs de ferradura que semblen a les mateixes columnes d'Hèrcules que el sobirà va precipitar amb estrèpit sobre els somnis dels portuguesos amb la seva primerenca desaparició.
En la mateixa estació, pujant per les escales mecàniques en direcció a les andanes, ens trobem de nou amb Don Sebastià entre el tràfec de passatgers, presses i rellotges que s'eternitzen esperes. Tenim, això sí, de passar els torns (obligatori comprar un bitllet) i dirigir-nos cap a l'andana de l'esquerra, jalonat per un conjunt de 14 murals de vistosos rajoles. Un d'ells simbolitza la llegenda del rei desitjat. A un costat, el jove monarca, amb el tors nu i un elm cobrint el seu rostre, asaetado a la batalla. Al costat d'ell, una armadura sobre un pedestal esperant al seu amo, “D. Sebastião o Encoberto ”.
A la mateixa estació de Rossio, pujant per les escales mecàniques en direcció a les andanes, ens trobem de nou amb Don Sebastián
Continuem en direcció a l'concorregut barrio de Baixa i, per una de les seves artèries principals, Carrer Augusta, arribem a la Plaça del comerç, on Lisboa s'obre a l'estuari de l' Tajo. Aquesta plaça està carregada de simbolisme. S'accedeix a ella sota el Arc de Triomf que un dia esperava donar la benvinguda a l'hacedor de l'Cinquè Imperi, el Rei Encobert, l'encarregat de situar de nou a Lisboa en l'epicentre de l'món. A la fin de la plaça, el viatger repararà en un moll amb dues columnes solitàries banyades per les aigües de l' Tajo. El Moll de columnes acapara un gran magnetisme i els sebastianistas veneraven el lloc on amarraria un dia boirós la flota de Don Sebastià procedent de l'illa de la Utopia per recuperar el seu tron. No és difícil creure en la llegenda si un se senti a deixar-se encisar pel Tajo durant uns minuts intentant abstreure de l'entorn turístic.
Busquem ara al Bairro Alto, on podem arribar tornant sobre els nostres passos i enfilant a l' elevador de Santa Justa (o en el de la Glòria des de la plaça dels Restauradors, costat de l'estació de Rossio), l'últim repòs de dos sebastianistas il·lustres. A la església de Sant Roc (Largo Trindade Coelho) es troben, al lateral esquerre de la nau principal, les tombes de Simão Gomes i Francisco Tregian, que a finals de segle XVI van encoratjar les profecies sobre el retorn de l'Rei Encobert. Aquí mateix va pronunciar el seu cèlebre sermó de les 40 hores el pare Antonio Vieira, un dels majors exponents de l'sebastianismo i que va acabar desterrat i empresonat per heretge, l'anatema amb el qual es solucionava en l'època qualsevol lliure pensament, per inofensiu que fos.
Al Cais das colunas els sebastianistas esperaven veure amarrar un dia la flota de Don Sebastián per recuperar el seu tron. No és difícil creure en la llegenda si un se senti a deixar-se encisar pel Tajo
El temple està situat a esquena de l'dèdal de carrers de bars i restaurants de barri alt, així que no és d'estranyar que a les portes de l'església, a més de pobres, s'apostin joves repartint targetes de locals que prometen el millor fado de la ciutat per a turistes amb sort.
Per posar el colofó a aquesta ruta de la saudade vam viatjar amb tramvia fins a Belém, on la visita al Monestir dels Jerònims no es pot eludir. Sota la volta del creuer situat a la dreta de l'altar dos sepulcres criden l'atenció malgrat la penombra que sembla voler passar de puntetes per la seva memòria. Un d'ells és el de Don Sebastián. L'altre, el del cardenal Henrique. El del nen-rei està custodiat a la fornícula per dos elefants, imperible record de la seva passió africana, per la qual Portugal va pagar un preu tan alt. A l'altra punta de l'església, costat de l'entrada, descansa un intrèpid marí portuguès que sí que va complir els seus somnis: Basc de Gamma.
La tomba de l'infant-rei està custodiada per dos elefants, imperible record de la seva passió africana, per la qual Portugal va pagar un preu tan alt
Davant el monestir, reflex de l'grandiós passat de Portugal, sobresurt el monument als descobridors, el reconeixement dels portuguesos als seus navegants, als valerosos argonautes que van canviar el món conegut. Des de la seva cúspide, a la qual es pot (i s'ha de) pujar en ascensor, la rosa dels vents situada als peus de l'monument simbolitza, amb els seus rumbs apuntant a l'horitzó, els anhels d'un país obstinat, en temps difícils, en consolidar un futur esperançador sobre un passat gloriós. Sense esperar a un messies que mai arriba.
