Tete: les bugaderes del Zambeze
A l'esquerra hi ha un llarg pont que salva el riu Zambeze; al davant, la ciutat de Tete, al nord de Moçambic, es mostra com un esquelet de formigó feble, llunyana, com si el mateix cabal fora a engolir en qualsevol moment; sota, sota la terrassa del llustrós cafè Cigane en què em trobo, contemplo una estampa impactant: desenes de dones, algunes seminues, renten la roba i cossos a les aigües del riu. Ho fan amb la rutina de qui cada matí va a una cita ineludible, la de rentar la roba i el seu cos davant la mirada dels inexistents altres.
L'escena em sembla tan evocadora, estranya, i impactant, com per moments trobada en la meva càmera una actitud obscena
No és la primera vegada que veig una escena semblant a l'Àfrica, però sí és la primera que la observo dins d'aquell marc tan desigual: el pont de pagament, els vells i espellofats edificis de ciment tacats pel fum de l'ara important urbs minera d'aspecte canalla; al bar de disseny en el qual la música fa callar el riu i ... ELLES, abstretes de tot aquell entorn, de les nostres mirades, de les nostres fotos, del nostre món tan oposat al que donen l'esquena esbandint seus cossos. L'escena em sembla tan evocadora, estranya, i impactant, com per moments trobada en la meva càmera una actitud obscena.
Després em fixo que una mica més a la dreta. Hi ha un grup de nenes i nens que es banyen al riu. Amos d'una enorme piscina anomenada Zambeze, sense importar-los que els esmunyedissos cocodrils que naveguen les seves aigües puguin desmembrar-. Més enllà, una mica més a la dreta encara, es troben els homes. Alguns estan nus. Renten també els seus cossos en aquella massa líquida que per inèrcia talla el sud d'Àfrica fins a desembocar a l'Índic. Hi ha una eloqüent harmonia en tot aquest desordre. Elles d'una banda, ells per un altre, i en el medi, a la permissiva infantesa, un lloc de trobada. Imatge perfecta d'una Àfrica en la qual és complicat veure parelles passejant de la mà, agafats, quan la llum deixa entreveure els afectes. Sempre elles i ells fins que es fa de nit, la foscor que ho tapa tot, i els retorna a les seves trobades de cabanes de canya i fang.
Sempre elles i ells fins que es fa de nit, la foscor que ho tapa tot, i els torna als seus tòrrids trobades de cabanes de canya i fang.
Al matí següent es repeteix l'escena. Sembla calcada del dia anterior. Una altra vegada aquella coreografia de dones que sacsegen la roba contra les pedres, que freguen els seus cossos en aigües tèrboles. Llavors entens que la imatge té tant passat com a futur. Que es repetirà si el creixement econòmic de la ciutat no nega de formigó seu petit món. I una altra vegada que et sents lluny, molt lluny, contemplant a menys de deu metres a les bugaderes del Zambeze rentar i assecar la roba al sol.
Poc més a dir. Només una imatge per la qual la inhòspita ciutat de Tete es converteix en parada adequada per al viatger. Només una imatge d'un riu, una ciutat industrial i unes persones rentant la roba i els seus cossos.
