Un escèptic davant de la tomba de Cervantes
Recordo la altisonant inauguració de què en el seu dia va ser el túnel més llarg de Madrid. Les obres encara no havien acabat i quedaven encara unes setmanes perquè obrís a l'trànsit, però poc importava. El frenesí electoral reclamava inauguracions i calia tallar la cinta d'el flamant subterrani amb cotxes o sense. el vam inaugurar, és clar, caminándolo a peu, que els cotxes vindrien en el moment oportú. Des de llavors, em fio més aviat poc de les precipitades inauguracions dels minuts de les escombraries de les legislatures, siguin de l'pelatge que siguin. Per això vaig torçar el gest fa uns dies quan l'encara alcaldessa de la capital descobria al convent de les Trinitàries, a només unes hores de deixar el càrrec, el monument funerari on reposen les restes de Miguel de Cervantes, ni més ni menys.
Tres mesos enrere, els arqueòlegs havien trobat les seves restes a so de bombo i platerets a les entranyes de l'convent, on se sabia que descansaven les despulles de l'immortal autor d'El Quixot, mort el 23 d'abril de 1616, encara que es mantenia la incògnita sobre l'emplaçament de la seva tomba. Tan aviat com es va fer públic la troballa, es van multiplicar els dubtes sobre l'autenticitat de les restes, que l'Ajuntament afirma haver dissipat després de trobar en els arxius de les monges un document de l'època que acredita el trasllat dels ossos fins al convent trinitari.
Amb dubtes o sense elles, resultava cridaner veure inaugurar la tomba de Cervantes de manera tan precipitada, com si no hi hagués un demà
Amb dubtes o sense elles, resultava cridaner veure inaugurar la tomba de Cervantes de manera tan precipitada, com si no hi hagués un demà, a només unes hores de el canvi de guàrdia a la Casa de la Vila, gairebé amb el mateix zel obsessiu amb el qual Gollum s'abraçava a l'anell. ¿La urgència dels dubtes o la comprensible vanitat humana d'acariciar la posteritat?
La vida m'ha anat adobant a escepticismes, però a l'endemà a primera hora caminava pel barri de les Lletres (popularment conegut com Huertas) en direcció a el convent de les Trinitàries. Durant tres dies, les monges obrien les seves portes per a gust de curiosos, crèduls i escèptics desitjosos de retre homenatge literària a don Miguel, siguin o no les seves restes el que arreceren aquesta fornícula. És que vaig reclamar un certificat d'autenticitat quan vaig caminar sobre la neu al cementiri de Praga rumb a la tomba de Kafka? O a l'descobrir la làpida d'Hernán Cortés, les restes del qual van passejar durant segles d'un lloc a un altre, al DF? Per què llavors exigir a Cervantes un plus fidedigne de veracitat?
És que vaig reclamar un certificat d'autenticitat quan vaig caminar sobre la neu al cementiri de Praga rumb a la tomba de Kafka?
Les monges trinitàries han de ser dures de pelar, perquè només havien autoritzat tres dies per a les incòmodes visites en jornades de matí i tarda. Després, encara està per veure com es arbitrarà l'accés dels turistes a la tomba de Cervantes. Seria paradoxal que una troballa tan esperat romangués ocult als curiosos o restringit únicament a les visites guiades que es realitzaven abans de donar amb els ossos de l'il·lustre manc de Lepant.
El primer que em sorprèn és que amb prou feines hi ha gent, temorós com estava de donar-me de cara amb una d'aquelles cues que fan bona la dita que a Madrid «hi ha gent pa´to´». De la petita porta d'entrada a l'convent penja un full amb l'horari de visites on ni tan sols s'esmenta a Cervantes. Està oberta i vam entrar. Després de travessar el fosc vestíbul, arribem a una estada on es troba l'accés a la cripta en la qual es van trobar els ossos, ara tancat amb unes comportes. Uns metres més endavant, a l'altre costat d'un estret passadís, es troba la església de Sant Ildefons, també en penombra, on a la fin dels bancs, a l'esquerra de la nau central, reposen les restes de l'universal escriptor. Mitja dotzena de persones fotografien des de tots els angles possibles la làpida descoberta fa unes hores.
A la fi dels bancs, a l'esquerra de la nau central, reposen en la penombra les restes de l'universal escriptor
Amb errada inclosa, doncs el text gravat a la làpida -««El temps és breu, les ànsies creixen, les esperances minven i, amb tot això, porto la vida sobre el desig que tinc de vivir'-, que correspon a una de les immortals obres de Cervantes, «Els treballs de Persiles i Sigismunda (1616)» (en realitat és la dedicatòria de l'obra a l'comte de Lemos, que va escriure al seu llit de mort, «posat ja el peu a l'estrep amb les ànsies de la mort»), a l'epitafi es rebateja com «Els treballs de Persiles i Segismunda». La paradoxa és que la llosa commemorativa porta la signatura de la Reial Acadèmia Espanyola, que ja s'ha afanyat a reclamar a l'Ajuntament que repari l'error. Temps hi haurà per esmenar, suposo.
Les restes de Cervantes estan escortats per la cinquena i sisena estacions de l'Via Crucis, amb les imatges tallades de l'cirineu que ajuda a Jesús camí de l'calvari i la impressió de la Santa Faç. Enfront de les exèquies, un sant a què tothom dóna l'esquena, l'Evangelista crec recordar. Una bandera espanyola en un pal immaculat, una corona de flors i una nota mecanografiada amb uns versos, «Ja la ment creadora, al costat de el geni descansa, que on la glòria mora, l'esperit s'anima”.. A l'esquerra de la tomba, una petita làpida més modesta en memòria d'un benefactor de l'convent, el doctor Agustí Gall Guerrero, qui va finançar en 1697 la construcció de «sis capellanies i altres obres pies».
El millor escriptor en llengua castellana es mereix alguna cosa millor, un mausoleu d'acord amb la grandesa de la seva obra
M'allunyo uns passos de la làpida amb el convenciment que el més gran escriptor en llengua castellana es mereix alguna cosa millor, un mausoleu d'acord amb la dimensió de la seva obra. Pujo un dels graons de l'altar major per treure una fotografia de l'enreixat que separa el temple de les estades de les monges de clausura. «¡No se'm pugi allà!», escolto a la meva esquena a una senyora, l'encarregada d'obrir el temple a les visites, amb posats de capità general. Per un moment vaig pensar que estava a punt de trepitjar els ossos de el mateix Cervantes, però de seguida em va tranquil·litzar comprovar que només es tractava d'l'habitual, i tan espanyol, ostentació d'autoritat, tan gratuït com ridícul. Em vaig allunyar sense dir ni piu mentre la dona seguia atenent amb desgana a una periodista.
Vaig sortir de el temple i em vaig refugiar en la Dolors, uns metres més avall, un temple gairebé centenari de les tavernes i bars de Huertas. Allà, entre canyes i ventresques de tonyina, vaig rematar el meu homenatge a Cervantes, sense preocupar-me ja de si hi havia estat o no davant la seva tomba. I recordo aquestes línies d'una acurada edició d'«El Quixot» de 1864, regal del meu pare per la meva majoria d'edat, en què llegia que «les seves exèquies van ser pobres i fosques com ho havia estat la seva vida» i que «va disposar que se li donés sepultura a l'església de les monges trinitàries. Els seus ossos es van confondre amb els altres cadàvers que en ella s'enterraven, i els amants de les lletres espanyoles, per una negligència sobrat culpable dels seus contemporanis, no poden dir «Aquí jeuen les restes de l'autor del Quixot». O sí.
Comentaris (6)
Diego
| #
Cada dia està més separat la sensatesa de la classe política. I aquest i sun exemple més: des Maries a Francisco Rico han posat a parir aquest absurd homenatge quan, com bé dius a la fin, ell va voler ser enterrat entre la gent perquè va viure entre la gent.
Tant de bo a tots els xavals els van regalar un Quixot per la seva majoria d'edat. Jo em vaig fer amb el meu propi Quixot als 27: pur or.
Una abraçada
Contestar
Mayte
| #
Molt interessant! M'ha agradat molt.
Contestar
Ricardo
| #
Diego, amor, moltes gràcies. Un viatge literari d'aquesta magnitud, i tan a prop de casa, no podia deixar-ho passar de llarg per un grapat de dubtes. Cal anar, per si de cas.
Contestar
Manuel
| #
M'ha semblat patètic el teu comentari i totalment desubicat, potser pretens ser original. Traspua l'habitual to de supèrbia i autoritat barata que et caracteritza a tu i als del teu país.
Millora la teva ploma i deixa de avorrir
Contestar
Ricardo
| #
Manuel, ¿Contra qui dispares? Necessita què t'ha molestat tant per patètic, desubicat, superb i avorrit. Mentre, per si de cas, aniré millorant la meva ploma.
Contestar
Ana
| #
Ricardo, la teva ploma no necessita millora…. Potser Manuel s'ha equivocat a l'comentar. No queda altra, si no és així, el seu comentari si que estaria desubicat… Jo no vaig a dir patètic, clar
Contestar