Himbas: bar, un poblat i un partit de futbol
Després de creuar Costa dels Esquelets, un llarg desert que desemboca als peus d'un mar que ha deixat rastres de cadàvers de vaixells per tota la costa, arribem al Ongongo Camp.
El paisatge va ser mutant lentament. Deixem l'etern desert namibio, que empetiteix l'horitzó, i vam començar a ensopegar amb verd, en forma d'arbres, sobretot mapanes. L'entorn no va ser l'únic que es va modificar davant dels nostres ulls. Les tribus Himba i Herero habiten les terres del nord, ja gairebé confrontants amb Angola. Vam veure les primeres himbes, dones pintades d'argila fins els cabells i amb els pits a l'aire, gairebé ja de nit. També vam veure alguna herero, vestides, com els van ensenyar els primers missioners, abillades amb uns singulars barrets i llargues faldilles. Aquella nit, al Ongongo ens esperava una bany nocturn, sota un petit salt d'aigua temperada que es concentrava en una idílica bassa.
L'endemà ens dirigim a les cataractes de Epupa. Un espectacular salt d'aigua del riu Kunene, la altra vessant és ja Angola, en plena comarca dels singulars himbes. Singulars és un eufemisme per les presses, que no tinc bateria, però són una tribu eminentment nòmada que s'ha ancorat a les normes vitals dels seus ancestres (els ancestres a Àfrica són la base de moltes cultures; així almenys m'ho han explicat en diverses ètnies).
L'endemà ens dirigim a les cataractes de Epupa. Un espectacular salt d'aigua del riu Kunene, la altra vessant és ja Angola, en plena comarca dels singulars himbes
Abans d'arribar a Epupa parem a menjar enmig del no-res i vam tenir el primer contacte directe amb els Himba. Darrere dels paradisos sempre sol haver una primera decepció. Una antena parabòlica penjant dels arbres sagrats o música rap apagant els sorolls de les ombres. En aquest cas van ser centenars d'ampolles de cervesa vessades fora de la tanca que protegeix tots els poblats himbes. Parlem diversos del grup amb cinc joves que van sortir al nostre pas. Quiceañeros tan babaus com els espanyols que van voler cobrar-nos per fer-nos una foto i van acabar traient pit, en forma d'amenaça indirecta.
La primera nit de Epupa va ser realment singular. Tres del grup ens vam anar a un bar himba que hi ha a un quilòmetre del càmping, un lloc no previst per als turistes. Només entrar veiem a dos ancians himbes, home i dona, vestits a la seva forma, asseguts sota la barra, a terra. Estaven empitofats, passejant perduts, enmig de set o vuit nois que juguen al billar. (Per cert, és la primera vegada que entro en un bar i hi ha una tipa en top less sense que sigui una festa de samarretes mullades. Aquí el morbós és que la posin). El bar té a la dreta una botiga on es ven de tot a trossos i una vella màquina de música amb vuit discos. El vell himba, begut, s'acosta a nosaltres i ens parla en el típic dialecte himba que jo controlo a la perfecció. Els seus ulls són verds, estranys, gairebé diabòlics. La dona, mentre, que fuma els cigars que li ha donat Dion, decideix que està fins als mateixos del vell i observem una escena que va haver de ser alguna cosa així com "avui dorms al ras". Es van anar separats. Vaig acabar la nit bevent amb Dion fins les tantes escoltant com creixia l'aigua de les cascades.
Vam anar a visitar la ciutat de Heingda, el vell cap que té tres dones i que domina un quilòmetre quadrat de pols i desert. Portem menjar perquè ens deixin entrar
Però el moment estrella va arribar hores després, en entrar en un poblat himba. Vam anar a visitar la ciutat de Heingda, el vell cap que té tres dones i que domina un quilòmetre quadrat de pols i desert. Portem menjar perquè ens deixin entrar (i ja de pas fer unes 4000 fotos). Els voltant de 15 nens que viuen en aquell cobert surten a rebre'ns a la porta. Dins el cap, assegut, espera els presents. Tot tindria un punt gairebé èpic si no fos perquè vam veure per la porta sud anar a un altre grup de turistes. És a dir, no és que sigui un lloc inventat, on es fa un espectacle de menjar per fotos; però sí que és un lloc on han decidit ensenyar els seus impactants cossos de fang a canvi de dòlars i menjar. Jo li regalo una manta de color blau que vaig comprar per passar les nits del fred desert que li torna boig (tots van amb sacs preparats per al fred i jo amb l'equivalent a un llençol que es dobla).
El cap, un vell ja picat, decideix quedar-se també amb uns llapis i quaderns que els donen als nens. Pinta el seu nom, somriu. A prop hi ha la seva néta, una bellíssima noia, jove, amb un cos estirat al sol, que juga amb nens que han de ser els seus fills. La poligàmia aquí, en principi, és només fins als primers. Ens expliquen que no podem creuar la línia imaginària que hi ha entre el foc sagrat, entorn del que es reuneixen cada nit, i la pedra sagrada, que se situa al costat de la casa de la primera dona (el cap té tres cases, amb les que conviu amb cadascuna de les seves dones durant dos dies seguits). Ens expliquen també com els joves, en fer-se adults, els trenquen els seus quatre dents d'un cop que els fa sagnar a borbolls. "Ens cauteritzar la ferida amb una pedra cremant del foc sagrat", diu el himba. Ens detallen també coomo les himbes no es renten amb aigua, sinó amb unes herbes que cremen i el fum es passen per tot el seu cos. Hi ha desenes d'històries més per explicar, encara que aquell lloc és més visual. És l'Àfrica dels pobles perduts en el temps.
Per concloure la jornada, tres del grup participem en un partit de futbol contra namibios. Italians i espanyols contra locals. El travesser de cada porteria és una filera de llaunes oxidades; el terreny un pedregar on perdre la pell a bocins. Entre els locals n'hi ha descalços, en xancletes. Creuen camionetes, tipus a cavall, en bicicleta ... El partit acaba 4-4. S'apaga també la terra dels nòmades himbes i els seus ancestrals dies. Anem a Etosha.
Ruta Kananga: www.kananga.com
Telèfon: 93 268 77 95
(Organitzen viatges per tota Àfrica)
