Choquequiraw, el Machu Picchu desconegut
Els quinze anys de Marco estan ficats en un cos petit i vibrant. Té cara de pilluelo, cames flaques sota pantalons pesquer i peus alats fusionats a unes xancletes fosques. Viu a Cachora, tres hores a l'oest de Cuzco, al sud del Perú, en una vall incopsable a la modernitat, envoltat d'enormes muntanyes andines, a un pas de l'omnipresent Machu Picchu. Tot i la proximitat, Marc no ha estat mai en aquesta Meravella del Món Modern. I això que és guia de turisme.
Potser és perquè Marc i els seus, costat d'un altre grapat de famílies de la zona, tenen la seva pròpia Meravella, encara que aquesta no aparegui en cap llista de la Unesco. Es diu Choquequiraw, i és, salvant escasses diferències, un germà bessó de Machu Picchu, altra ciutadella rescatada de l'Imperi Inca. Llevat que aquesta, per a glòria dels que encara aspiren a sentir especials i trobar tresors gairebé desconeguts, dels que fugen de la massificació del turisme extrem, encara no ha estat explotada, i probablement mai arribi a ser-ho, tan salvatge és la dictadura mediàtica del germà ric Machu Picchu. Encara que ja hi ha moltes de les centenars d'agències de viatges que a Cuzco ofereixen la ruta a les ruïnes de Choquequiraw, pràcticament ningú troba temps en la seva agenda per visitar-.
I, tanmateix, Choquequiraw l'ofereix tot, i en segons quines coses, encara més que Machu Picchu. Per començar, compleix a la perfecció amb la consigna principal dels assentaments inques, anomenats llactas: està situada dalt d'una muntanya, a uns 3.000 metres, perquè els emperadors desitjaven ser ells, que es consideraven els Escollits dels déus, els primers a rebre els raigs del Sol del matí, i les primeres gotes de pluja. I perquè si algú anava a tractar de conquistar-, des de les altures les ciutadelles es convertien gairebé en inexpugnables.
A cada pam del terreny es manifesta la grandesa dels inques. I a sobre, es visita pràcticament tot sol
El irresistible embruix evocador d'aquesta civilització precolombina, que va crear el més imponent Imperi que hagi donat el sud d'Amèrica, amb dominis que van abastar, en temps de Pachacutec (segle XV), des del sud de l'actual Colòmbia fins més enllà del desert xilè de Acatama, és present en cada pedra de Choquequiraw. En els palaus, a les cases, en els temples religiosos, en les esplanades on es feien els sacrificis d'animals, o en les imponents obres d'enginyeria hidràulica que es mantenen ferms al pas de revista dels segles. A cada pam del terreny es manifesta la grandesa dels inques. I a sobre, es visita pràcticament tot sol. Un luxe impensable.
El Choquequiraw, que també va ser descoberta, com Machu Picchu, Per Hiram Bingham, qui aviat la va abandonar decebut per no trobar els tresors a què aspirava, la encastella altra característica: el repte de que fan falta diversos dies de caminada trenca-cames per hollarla, acompanyat sempre el viatger de la bellesa colpidora dels penya-segats, el riu Apurimac, els pendents impossibles, el fred i la calor extrems, els ponts vertiginosos ...
Per arribar fins Choquequiraw-i aquí tornem per fi al nostre protagonista, el petit Marc-, és molt recomanable, encara que no imprescindible, contractar una mula que alleugi la càrrega. I, per tant, a un muler. Cal tenda de campanya, sacs, aigua, menjar, càmping gas per escalfar-la i diverses mudes. Si es tria anar amb una companyia de viatges de les de Cuzco, preparin, si més no 160 EUA dòlar, més el menjar i el lloguer del material.
Nosaltres vam tenir la sort de topar amb Marc, l'adolescent amb posat de veterà les mans embridaban a la mula amb la suficiència d'un prestidigitador
El nostre consell viatjar, amb cotxe llogat o en bus, fins Cachora i un cop allà, en qualsevol casa contractar un guia amb mula. Pràcticament tothom es dedica a portar i portar viatgers, per escassos que aquests siguin. No trobaran moltes dificultats per trobar el que busquen. I llavors veuran que el preu baixa fins als 10 euros diaris, més o menys.
Nosaltres vam tenir la sort de topar amb Marc, l'adolescent amb posat de veterà les mans embridaban a la mula amb la suficiència d'un prestidigitador, i que era capaç d'amenitzar la duresa d'un camí que ha recorregut mil vegades amb les més sucoses anècdotes. I també capaç de guardar silenci quan l'esplendor del paisatge ens deixava bocabadats.
El Govern peruà va tractar, en els anys 70, de reflotar aquest assentament. Amb diners donats per França-mai vam saber per què- es van treure a la llum gran part de les construccions soterrades pel temps, encara que diuen els experts que el 70% d'aquest assentament encara descansa ocult. És per això que són francesos la majoria dels viatgers que el visiten. I també, és clar, hi ha alemanys i nord-americans.
En el camí hi ha diversos llocs preparats per acampar pels habitants de la zona, encara que la majoria no disposen de menjars ni begudes. Tenen noms exòtics com Chiquisca, Cocamasana la Marampata. Impossible no gaudir amb el mirador de Capuliyoc, on les pluges intermitents ens van regalar a la nostra visita un arc de sant Martí doble, i on, a la tornada, aquestes mateixes pluges ens van obligar a córrer per por d'un despreniment de terres. El desnivell que cal pujar i baixar és salvatge. Un total, des Cachora, anada i tornada, la seva 70 quilòmetres amb més de 6.000 metres de desnivell. Sí, definitivament cal estar en forma per fer la ruta. Però no ho dubtin, val la pena, si un vol sentir, per un dia, viatger de l'exclusivitat.
Explica la llegenda que Choquequiraw va ser construïda, presumiblement, durant el govern de l'Inca Pachacutec (segle XV). Està dividida en nou zones i les seves construccions de pedra s'agrupen en petits barris. Al voltant de la seva plaça principal es troben el major dels seus temples i els habitatges dels governants. Els investigadors sostenen que el complex hauria estat un important centre religiós, polític i econòmic, a més d'un nexe comercial i cultural entre la costa, la serra i la selva. I a més, segons altres teories, va ser aquí on es va organitzar la resistència als espanyols a partir de la caiguda de l'Imperi, quan Pizarro va capturar a Atahualpa, donant fi al domini incaico. Entre 1532 i 1570, aproximadament, els espanyols s'haurien vist obligats a batallar amb inques els atacs d'anada i tornada haurien tingut la seva base en Choquequiraw. Manco Inca, Cahuide, Titu Yupanqui ... Fins a la caiguda definitiva de l'emperador Tupac Amaru, la llegenda va continuar ...
I aquestes pedres expliquen molts dels secrets de la magnificència d'aquell Imperi. Tot un viatge, tota una aventura.
Comentaris (11)
Ana
| #
Llavors, Li dóna això amb el Machu Pichu? Hi ¿alguna altra de manera per arribar-hi o és una meravella només a l'abast dels esportistes?
Genial article
Contestar
Ganxo
| #
Quin bon relat! Quin gran lloc! Quines ganes de agafar la motxilla i anar a conèixer Choquequiraw!!!
Contestar
José Ventura Chavarría
| #
Excel · lent article. Vaig estar amb un grup d'amics a Machu Pichu en 2005, coincidint amb el solstici de l'hivern austral. Vam recórrer el Camí de l'Inca, i els primers dies fenomenal, però l'última etapa es va convertir en un rosari de 'pelegrins’ intentant entrar a primera hora del matí a les ruïnes. En llegir l'article, em queden les ganes de tornar i intentar-, de nou, per rescabalar d'aquesta sensació final. I això que Machu Pichu és imponent. Gràcies.
Contestar
Isabel
| #
M'ha encantat l'article i el descobriment. Caldrà posar-se en forma perquè sona massa bé… com per perdre-se'l!
Contestar
Juancho
| #
Anita! A la teva primera pregunta contestaria que, si em donés només quatre dies, els gastaria en veure Choquequiraw, encara que només fos per la sensació de visitar-allunyat de les masses. Encara que després, és clar, em quedaria amb el remordiment de no haver anat a Machu Picchu. Respecte a la segona pregunta, deixar-ho clar: Aquí pot pujar qualsevol, encara que no faci esport-excepte els que tinguin alguna malaltia greu o mil anys-. Una altra cosa és que, quanta pitjor forma tinguis, més dies necessites…
Contestar
Meritxell
| #
La veritat és que la descripció tan detallada d'aquest lloc fa que entris sense voler en aquells temps passats…em donen ganes de buscar una mula i posar-me les sabatilles d'esport!!que et tenies aquestes visites amb «encant»…afortunat teu!!!
Contestar
Anuska
| #
!Que afortunat Juancho! La veritat és que ens deixes a molts amb l'esperança de fer tan extraordinari viatge; i per descomptat, amb l'al · licient de superar aquests 6.000 metres de desnivells i dies de viatge, amb mula inclosa, que en el teu formidable narració ens brindarien paisatges aclaparadors. !!!Preciosa descripció!!!
Contestar
Juancho
| #
gràcies, Meritxell i Anuska, per les vostres paraules càlides
Contestar
Irenilla
| #
Ohh que bonic juanchurrio! em semblava ser-hi dins, envoltada de muntanyes gegants després del petit Marc i la mula :)…Espero anar algun dia, però de moment gràcies per l'experiència que m'han brindat teves paraules.
Han estat tan boniques com la pluja d'Irlanda!
Contestar
RO
| #
oioioioioioioi!!!! amb tu, amb les teves paraules, amb la teva passió el mantra de la felicitat em regalima a borbolls. juancho…. gràcies per comparir la teva experiència amb tant entusiasme, amb tanta claredat, que ganes….
bo… em vaig a per l'agenda a veure si trobo quatre dies lliures!!!!
Contestar
marc Antoni
| #
Efectivament és l'altre Machu Picchu, felicitacions per l'article escrit. Arribar per allà demanda molta força i un entrenament físic previ, que al final és recompensat amb una meravella. https://incredibletravelperu.com/
Contestar