juny 10 2013 Christiania: sí Rastre de John Lennon

A la ciutat de la Sireneta, els danesos surten a passejar en família, les noies alegren el port amb les seves cabelleres rosses despentinades al ritme de les bicicletes i els joves brinden amb les seves gerres de cervesa sense perdre aquest somriure tan blanca, tan nòrdica.

A la ciutat de la Sireneta, les façanes estan acabades de pintar i els semàfors manegen el trànsit sense exabruptes, sense una sola veu alçada en vermell, sense presses. Els paraigües s'obren amb resignació, els museus alberguen les tardes dels més curiosos i el Parc Tívoli entreté als petits.

A la ciutat de la Sireneta, el mar calma l'estrès del sud d'Europa, els restaurants es decoren amb propines i els carrers s'omplen de "bon dia" i "moltes gràcies". L'ordre és el camí cap a una felicitat de disseny, impol · luta, tan cívica que fa por fer soroll al caminar, no vagi a pertorbar la pau de tan educadíssims europeus.

L'ordre és el camí cap a una felicitat de disseny, impol · luta, tan cívica que fa por fer soroll al caminar.

Però fins a la Sireneta ignora que a Copenhaguen hi ha un lloc que s'alimenta del caos més formidable d'Escandinàvia. És el barri de Christiania, l'evasió de l'ordre, el gueto dels rebels. Ens aventurem a travessar la porta de fusta que anunciava el lloc com qui anuncia un viatge al tren de la bruixa.

L'esperit dels anys 60′ va ajudar a aixecar la utopia de Christiania. Un món hippie, un bastió sense sirenes de pedra, sense més religió que la música enredant les cantonades, amb arc de Sant Martí pintats i somnis tancats a la ciutat menys bohèmia del continent. Allà els homes van deixar créixer els seus ideals i les seves barbes i el seu amor lliure de matrimonis i de targetes de crèdit. Sempre he identificat el moviment hippie amb un altar a l'alegria-més o menys ingènua- de viure sense lligams.

La societat que segueix assentada en aquest lloc es rebel · la contra la resta del món, sense admetre que ja no saben com recompondre el seu món de somnis trencats.

Però quan vam arribar nosaltres s'havia esgotat aquesta alegria. En Christiania només queda la nostàlgia d'aquella il · lusió. La petita societat que segueix assentada en aquest lloc es rebel · la contra la resta del món, a mala leche, sense admetre que ja no saben com recompondre el seu món de somnis trencats. Els joves arriben amb una curiositat forana, amb el morbo de qui sap que està de pas, igual que nosaltres, igual que tots els que visiten els seus carrers escrostonades. Els veritables inquilins de Chirstiania són molt majors ja com per començar de zero. Se saben pròfugs d'aquesta època i en els porros troben el plaer de l'irreal. Alguns homes somreien orgullosos d'onejar la seva cabellera amb cinquanta i tants, desafiant els malastrucs que mai van creure en aquell ideal, ONU de l'estafa "La vida és bona en Christiania". Un altre home ens va assegurar que portava 35 anys en aquella llar de despitats. També vaig veure algunes dones afanyant a netejar una llar de fusta amb un futur de cartró. Però la veritat és que no trobem ni rastre del Imaginar el John Lennon.

Potser sí s'aferrin al que els altres no veiem, gran alternativa perquè un dia es van inventar.

Els murals estan desdibuixats, alguns penjats vaguen entre els llocs d'artesanies, al costat de cartells que resen "no a les drogues dures", però allà, intueixo, la vida pot ser massa dura sense drogues, per a qui necessita seguir alimentant la seva fantasia.

Després me'n vaig penedir del judici, prematur potser, sense més arguments que una estètica decadent i una implacable tristesa en les seves mirades. Potser sí s'aferrin al que els altres no veiem, gran alternativa perquè un dia es van inventar. Potser en aquell conte hagi finals feliços.

De Quan allunyem a Christiania, vam veure que els restaurants de Copenhaguen estaven plens, que les noies rubísimas muntaven amb gràcia amb bicicleta, que els turistes somreien a les barques del mar Bàltic i fins i tot em va semblar sentir que la Sireneta de bronze assegurava amb sorna que Christiania no existia.