Trucant a les portes del Tibet II

imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Havíem retratat les estupes budistes, havíem sentit el vent fred de les muntanyes i fins havíem perseguit un ramat de vaques que crèiem iacs. Però necessitàvem explicar la història dels homes i el camí ens va portar a un lloc anomenat Foggy Village, que estava casualment va fora.

Les cases emblanquinades eren àmplies. Les portes estaven decorades amb dibuixos de colors. Una àvia donava voltes a un cilindre enorme, forjat per a la pregària en la cultura budista tibetana. caminava a poc a poc, amb la parsimònia amb què gira el món en aquest poble amagat en les valls que no són la Xina ni són el Tibet. Una jove esvelta, d'ulls ametllats ens va deixar clara la seva vocació de monja, per decepció de Yeray que va tractar de dissuadir, sense èxit. Ens van obrir la porta d'una casa a la qual una dona acabava de proveir de llenya. Somreia a veure'ns, sense que li pesessin les arrugues d'una vida de vent gèlid. Ella i el seu marit ens van oferir una sopa agra de llet de iac i ens van donar conversa sorpresos pel nostre interès. L'home de la casa era un monjo budista, però allà, el matrimoni és compatible amb la fe. Els nens corrien penjant-se de nosaltres, jugant com si la novetat fora a despertar a un poble on no passa res. On la ancianes giren el cilindre d'oració i les joves belles aspiren a meditar la resta dels seus dies, on les estufes escalfen l'interior de les cases, doncs el crepitar del foc és aquí l'únic murmuri que es permeten els seus habitants a boca de nit.

Una jove esvelta, d'ulls ametllats ens va deixar clara la seva vocació de monja, per decepció de Yeray que va tractar de dissuadir, sense èxit

Si hi ha un autèntic Shangri La, s'assembla molt més al Foggy Village que a la ciutat turística que va usurpar tal nom. Deixem el poble amb una nostàlgia poc definible, perquè els tres sabíem que en aquest llogaret havíem trobat per fi aquest tros de realitat que no apareix a les guies de viatge. Yeray saludava la futura monja mentre ens allunyàvem i ella va tornar a la seva feina com si mai haguéssim estat allà.

Havíem esgotar la vora dels precipicis per seguir camí. Les carreteres ascendien d'una manera violenta, no té gaire sentit. Avancem amb la muralla de muntanyes al fons. Hores més tard vam arribar a Hong Po Si. És un llogaret sagrada, un recinte per budistes, amb casetes de teulades pintats de colors, diversos temples i un paisatge de cingles on perdre la mirada per perseguir el nirvana. Els més joves aprenen a llegir les escriptures de Buda del que asseguren els monjos que va visitar una vegada aquell lloc.

Si hi ha un autèntic Shangri La, s'assembla molt més al Foggy Village que a la ciutat turística que va usurpar tal nom

Vaig entrevistar a jove molt simpàtic, amb la seva túnica taronja, apassionat del bàsquet, que era incapaç de mostrar un mínim de serietat en l'entrevista. Es reia a riallades i és que en aquell lloc no calia mantenir les bones formes, doncs ningú havia allà per jutjar-los. Es deia Yi Ding Jion i només va abandonar el seu somriure per explicar-me el dia que, sent nen, va veure a un dels més respectats lames levitar durant diversos segons a un metre del terra. Mai més va tornar a veure una levitació. Després es va posar a parlar dels Cleveland Cavaliers.

Vam sopar amb ells mentre es partien de riure explicant-nos les baralles que tenen lloc entre els monjos. Un tant desconcertats per aquesta última estampa, ens acomiadem abans de desfer el camí.

Encara ens quedava un lloc al que volíem arribar, un punt del camí sense el qual mai sentiríem que se'ns havia acabat la Xina. Per arribar-hi calia seguir durant un temps el camí del riu Mekong, que s'esvalotava baix, formant ràpids d'aigua rogenca. Travessem camins de terra, valls on les parets es desplomen amb freqüència després de les pluges. Un cotxe aixafat per diverses roques mostrava encara els seients plens de sang dels desgraciats conductors. Els despreniments eren un problema seriós. També ho eren els penya-segats i el fang que amenaçava de fer relliscar el cotxe cap a l'abisme.

Un cotxe aixafat per diverses roques mostrava encara els seients plens de sang dels desgraciats conductors

Però Chou seguia amb nosaltres i mai va mostrar un gest contrariat. Ens havia portat durant molts quilòmetres des de la ciutat de Kunming fins aquell recòndit lloc entre les muntanyes.

-No té voluntat passar-, va dir amb un somriure gairebé paternal.

I no passem. La barrera estava custodiada per diversos soldats. Darrere d'aquesta barrera, el Tibet. El règim especial tibetà ha provocat que els xinesos exigeixin un visat especial per entrar al territori. I allà estàvem els tres, Yeray, Pau i jo, com Moisès veient la terra promesa, el llindar de l'Himàlaia, la plana on onegen totes les oracions dels lames. Es presentava com una destinació fascinant, però no podíem entrar. Al cap ia la fi, estàvem explicant d'una història anomenada "Pacífic" i el mar quedava ja massa lluny. Crec que en traçar els mapes, se'ns va anar la mà. Va arribar moment de donar la volta.

 

 

  • Compartir

Escriu un comentari