Set quilos i la de Lonely Planet
Per:
Juancho Sánchez (text i fotos)
El reconec. Jo també vaig caure en la secta Lonley Planet. No tinc ni idea de si és la guia més venuda a Espanya, però el que sí puc assegurar és que entre la legió de viatgers amb motxilla i mitjons amb xancletes que recorre el sud-est asiàtic, arrasa. I, precisament per això, mor d'èxit. Resulta que aquí la majoria venim tractant de trobar els llocs més remots i autèntics de l'univers, i moltes vegades, per a la nostra desgràcia, descobrim que aquest mateix lloc, que segurament un dia va ser remot i autèntic, avui, per culpa de la mateixa guia que ens va ajudar a trobar-, sembla un supermercat de Lavapiés.Y no he de ser l'únic que pensi el mateix, perquè ja he vist, en més d'un lloc, cartells que llueixen orgullosos: "Aquest restaurant no apareix a la Lonley Planet" ... que per cert, triguen poc a omplir-se de desil · lusionats de la Lonley Planet que acaben també desil · lusionats.
Ara bé, seria bo que ningú s'equivoqués i dedueix ara que el sud-est asiàtic s'ha convertit en una mena de exòtic Benidorm, perquè és més aviat tot el contrari. De fet, excepte a Bangkok i alguna altra capital, trobar bars oberts més enllà de les onze és tasca hercúlia. I, més, probablement cap espanyol trobarà, excepte a l'Àfrica, suposo, llocs i gent més als antípodes de la nostra cultura, la nostra gastronomia o els nostres recursos naturals que els que es poden trobar a Tailàndia, Cambodja o Laos, per exemple.
Els viatgers que més pensen quedar-són els que porten la motxilla més petita
Això sí, el primer consell que puc donar, encara que no trobi raons per pensar que a algú li interessen els meus consells, és que el viatger utilitzi els llibres i els fòrums de la xarxa només com a punt de referència inicial, i siguin després els seus propis instints, o els somrients consells dels ciutadans locals, els que els guiïn. I el segon, que només meta a la motxilla l'imprescindible, perquè es va a atipar de portar-la de costat a l'altre.
De fet, és irònic, però sembla haver una relació inversament proporcional entre el temps de viatge i la mida dels paquets. Els viatgers que més pensen quedar-són els que porten la motxilla més petita, i els que amb prou feines estaran un mes es porten fins el cobertor del llit. Al final se li pot trobar una lògica ... qui ve per a un any probablement se suïcidaria abans de carregar tot aquest temps amb 20 quilos a l'esquena.
La meva motxilla, que és per a set mesos (i explico això per als addictes a la competició), pes 7 quilos a Barajas
La meva motxilla, que és per a set mesos (i explico això per als addictes a la competició), pes 7 quilos a Barajas. Uns calçotets, mitjons, samarretes, dos pantalons curts, un de llarg, i una jaqueta. Un sac de tela, la càmera, un llibre electrònic, una llanterna i l'ordinador per bastonejar el teclat completen el pack. En realitat, llevat del que electrònic, tot es pot comprar aquí en gairebé qualsevol lloc.
Al sud-est asiàtic, sempre amb el seu somriure i la seva cara de paral · lels-amb perdó-, hi ha tres tipus de viatgers. Els que busquen (i troben) sexe i alcohol a preu de ganga-aquests potser tenen més cara de macarres de Vallecas que de paral · lels, que em sembla pitjor-, els que tracten de deixar enrere una turbulenta història sentimental i els frikis, que es divideixen al seu torn entre aventurers místics i grups de gos flautes de primera categoria.
La primera imatge que vaig tenir en la meva vida d'Àsia va ser el barri de motxillers de Bangkok, Khao San Road. Impacta. Entenc que a la majoria li espanti. A mi, que he de ser molt frívol, em va fer molta gràcia. Les estratagemes per vendre't qualsevol cosa són genials. I no, malpensats, no vaig anar als locals on, si és que no és un mite urbà, dones de vagina superentrenada són capaços de llançar olives i pilotes de taula contra els espectadors. Aquest Bangkok més brut i ple de australians cridaners, la veritat no em venia de gust. Uf, acabo de pensar que, com no tinc mal d'amors, ¿Seré al grup dels aventurers místics? Quin horror!
A Bangkok, la guerra comença quan poses el peu al carrer. «Tuk-tuk, senyor. A on vas?» I a partir d'aquí, a veure quant et treuen. Però això millor us ho explico a la propera…
Comentaris (16)
Escombraries
| #
I, i, juanchete, m'ha encantat… seguirem llegint… mil petons
Contestar
Maria (Ruiz)
| #
No hi havia altre lloc d'on posar els macarres, no Juancho?
I a més, per què et autoexcluyes d'aquest grup, 01:00, ÉS DEL QUE ETS!!!!
Ja de debò, què plaer descobrir amb tu una miqueta el sud-est asiàtic… Començaràs a notar que la motxilla pesa una mica més, perquè ens portaràs a molts. Molts petons.
Contestar
Maribel
| #
Gran Juanchi. No hi ha res com veure aquest lloc a través dels ulls d'algú com tu. Ens veiem en la teva pròxima entrega i compte amb els australians cridaners que vós sos petitó
Contestar
Ricardo
| #
Molt divertit el teu estrena al bloc, i tens més raó que un sant. Em fas una enveja que no vegis has contactat ja amb Bijay per el del Nepal?
Contestar
Ana
| #
Juanchi,
em temo que si… em fa que una mica de místic si que tens. No vull recordar alguna imatge a El Escorial.
Per cert, m'ha sorprès que portes «uns» calçotets. No faré més comentaris, ho deixo aquí.
Contestar
Villarino
| #
Juancho,
Si els tailandesos et semblen de Júpiter, prepara't a la Xina. Aquí són d'una altra galàxia. Vas a pujar no? Les ovelles del parell de passaports Pekin.
Em quedo amb això:
«que el viatger utilitzi els llibres i els fòrums de la xarxa només com a punt de referència inicial, i siguin després els seus propis instints, o els somrients consells dels ciutadans locals, els que els guiïn».
Em jugo un dit que si has seguit el teu propi consell a mitjanit a Bangkok has acabat en un tuguri anomenat «Spicy» (Sapaisiii per als amics).
¿M'equivoco?
Una abraçada
Àngel
Contestar
Jorge
| #
Ja era hora que us animéssiu a compartir una mica amb els que seguim aquí amb la mateixa vida que has deixat tan lluny.
Una abraçada.
J.
Contestar
Esme
| #
Aquesta fantàstic Juancho, ets genial m'ha encantat, em fa molta enveja sana, i m'encanta conèixer les teves impressions i aventuretes d'Àsia. I estic desitjosa de seguir llegint noves gestes
Un petonet
Contestar
Cunyao
| #
En Com ha estat capaç de veure negar-te, a aquestes artistes del llançament oliverer. Sincerament em sento defraudat.
Un australià cridaner.
Contestar
Irene
| #
Uns clazoncillos?????
Em ENCATA………. vull més si us plau…
Compte compte……
Un petó
Contestar
Alberto
| #
Juancho, el meu atleta de referència, m'hagués quedat llegint-un parell d'hores. Així que no em deixis amb les ganes i segueix quan tinguis una estona. Bravo. Una abraçada
Contestar
Juancho
| #
Holaaaaaaa!!! Gràcies pels vostres comentaris, especialment el d'Ana, aixecant la camisa amb la meva confessió-distracció que només tinc un parell de calçotets… Doncs que sàpigues, listilla, que aqui em compri altres, i que els altern per setmanes… No, de debò, així tan lluny dóna un gustet trobar… que ja quan us comencin a fer mandra meves collonades, doncs de tant en tant entreu a la pàgina, i sense que calgui que llegiu, em poseu un parell de frasecitas tòpiques…i jo tan feliç!… Abraçades a tots!! Ricardo, ja l'hi vaig dir a Javier, enhorabona per la web, som uns crack!!
Contestar
Ana
| #
I els laves entre posta i posta, Juanchi?
Contestar
Dimoni
| #
Hola, baixet!
Que m'ha agradat molt, encara que pel que m'expliquen em sorprèn que et quedi temps per a alguna cosa que no sigui llegir.
Una abraçada
Contestar
Eva
| #
Hola colomí, et trobava a faltar, és genial poder compartir amb tu aquest viatge, em tens enganxada a la web esperant el teu proper lliurament.
Per cert, això dels macarres de Vallecas, cel, de veritat no podies evitar el tòpic???
Petons
Contestar
Magda
| #
M'encanta llegir aquests articles perquè són de curt però informatiu.
Contestar