1 07 2013 Un castell a la selva de Nicaragua

• EL CASTELL II_opt.png

  https://www.viajesalpasado.com/wp-content/uploads/EL-CASTILLO-II_opt1.png1.png

  Només el so de la pluja i el fluir del riu trenquen el silenci d'un poble sense vehicles. Em vaig perdre per l'únic carrer del Castell, tractant d'assimilar aquell ambient de pescadors asilats en els confins de la selva. La gent semblava feliç.

Ens van acomodar en una petita embarcació sota impermeables grocs i comencem a recórrer el riu Sant Joan. Estàvem xops, somnolents i amb ganes d'estirar les cames però vam fer un últim esforç per desenfundar la càmera i gravar la travessia fluvial. Molt més tard van aparèixer uns ràpids que el nostre barquer va esquivar pegant a la marge del riu. Aquest tram és conegut com "el doll del Diable" i quan es van calmar les aigües nostre guia, Manuel, anunciar la fi del viatge. Estàvem en un poblet anomenat El Castell.

Eren les cinc de la tarda i començava a caure el sol. Havíem trigat trenta hores de carretera, aeroports i rius des del Salvador, passant per Hondures per assolir aquell recòndit lloc accessible només amb barca, molt a prop de la frontera amb Costa Rica. I sí, havia valgut la pena.

Eren persones humils acostumades a les tempestes i als cocodrils, resignats a viure entre el riu i el garbuix dels arbres

El llogaret s'allarga en paral · lel al riu. Les casetes estan aixecades sobre l'aigua per pilars de fusta que sembla que no aguantaran la corrent dels ràpids. Només el so de la pluja i el fluir del riu trenquen el silenci d'un poble sense vehicles. Em vaig perdre per l'únic carrer del Castell, tractant d'assimilar aquell ambient de pescadors asilats en els confins de la selva. La gent semblava feliç. De l'interior dels habitatges obertes de bat a bat arribava l'olor de les cassoles amb peix a la llimona i gambetes de riu. Eren persones humils acostumades a les tempestes i als cocodrils, resignats a viure entre el riu i el garbuix dels arbres. Amb la llibertat que els proporcionaven les seves barquetes solcaven camins d'aigua fins a les aldees veïnes. Aquest era el seu món.

La fortalesa espanyola que dóna nom al poble no acabava d'encaixar en aquest lloc. Era una mostra més del poder colonial, amb els seus merlets, les seves muralles de pedra i les seves torres sobre les quals s'apostaven els soldats apuntant als pirates que intentaven creuar els ràpids del riu. Allà van tenir lloc conflictes atroços entre conqueridors i pirates, però totes les batalles les va acabar guanyant la malària. Avui és un monument excèntric sense turistes, on els nens nicaragüencs juguen a la guerra.

Allà van tenir lloc conflictes atroços entre conqueridors i pirates, però totes les batalles les va acabar guanyant la malària

Es va apagar el dia i es van encendre algunes bombetes de llum tènue als restaurants. Ens vam anar a descansar a un hotelet anomenat Victoria, on ens van tractar sense distàncies, com en una llar improvisat, entranyable.

El cel gris es va estancar sobre la selva al dia següent. Alfonso i jo vam sortir a conèixer la Reserva d'Indi Blat de moro. Ens acompanyava un d'aquests experts en detectar coses que per qualsevol passarien desapercebudes. Gràcies a ell trobem granotes nanes de colors brillants, radioactius, però aquell aspecte de carnaval de les granotes amaga un verí que aconsella guardar les distàncies. També vam veure autèntiques processons de formigues gegants la picada, ens assegurava el guia recordant un mal pas a la selva, és extremadament dolorosa. La reserva compta fins i tot amb plantes "caminadoras", una espècie arbòria les arrels s'estenen sobre la superfície elevant el tronc a més d'un metre. Les arrels formen una cosa semblant a unes potes capaços de desplaçar l'arbre diversos metres a la recerca d'un terreny millor per establir. Eren arbres nòmades! La sort va estar de la nostra part quan va aparèixer un ocelot, un felí esvelt com tots els felins, no molt més gran que un gat, però que quan rugeix sembla un lleó. La seva presència elegant completar el nostre passeig poc abans que arreciase la pluja. Tornem al poble xops.

Jo mai m'havia pujat en una d'aquestes canoes estretes i per descomptat mai hagués imaginat aquell mateix matí a Managua que acabaria enfilant els ràpids del riu Sant Joan en una d'elles.

Ens reconfortar el sabor dels crancs de riu cuits i el plàtan fregit mentre esperàvem que s'escamparà. Les tempestes intermitents deixaven poc espai a la planificació i calia afanyar per afrontar un nou experiment audiovisual. Anàvem a navegar en caiac-va anunciar Manuel- creuant "El doll del Diable". Jo mai m'havia pujat en una d'aquestes canoes estretes i per descomptat mai hagués imaginat aquell mateix matí a Managua que acabaria enfilant els ràpids del riu Sant Joan en una d'elles. Però allà estava jo, amb la càmera apuntant-me a la vora i el bo de Manuel alentándome des d'una altra canoa. Alfonso i José Luis van fer les seves apostes somrient en la distància. Era impossible dominar el corrent i quan em vaig voler adonar estava envoltat d'onades violentes, sense saber ben bé què fer amb els rems. Encara em pregunto com vaig creuar sense bolcar aquells ràpids on els corsaris anglesos rebien canonades des de la fortalesa espanyola fa 400 anys.

Aquella nit vam sopar a l'hotel Victoria. Ens entretenir tirant molles de pa al riu per congregar tortugues i cocodrils sota els nostres peus. Ens va semblar divertida aquella reunió de rèptils costat de les casetes de fusta però els habitants del Castell no es pugen als seus barques sense vigilar abans la riba.

Poc després vam tornar amb barca, primer i amb avioneta després a la capital del país. Allà vam tornar a la carretera, al món d'asfalt que s'oblida que hi ha un lloc màgic encastat entre el riu i la mala herba, un castell entre la selva de Nicaragua.