Candanchú: el secret hospital de pelegrins
[pestanya:el viatge]
L'estació d'esquí més antiga d'Espanya és, tots els hiverns, la destinació escollida per milers d'amants de la neu per gaudir del seu esport preferit. Pocs d'ells saben, però, que a escassos metres d'una de les pistes més il.lustres, el Tobazo, es troben els fonaments del que va ser considerat, des de la seva fundació en el segle XI, com "un dels tres pilars de la caritat al món". Les restes de l'antic Hospital de Santa Cristina, en ple port d'Osca del Somport (Summus El Portús), al costat de la frontera francesa, passen desapercebuts per a la majoria d'esquiadors. Localitzats al costat de la corba d'entrada a l'estació i vigilats per les urbanitzacions properes, les despulles de l'hospital de pelegrins estan sent objecte des de fa vint anys d'un meritori, encara discontinu, esforç arqueològic que ha de ser recompensat, almenys, amb una visita.
La primera guia de viatges de la qual es té notícies, el Codex Calixtinus (atribuït al Papa Calixt II), ja fa referència a aquest hospital, a mitjans del segle XII, com una de les viles que jalonen el Camí de Sant Jaume. Reunir en un tractat les vicissituds de la ruta jacobea no era una qüestió menor, doncs es calcula que en l'Edat Mitjana entre 200.000 i 500.000 pelegrins afrontaven cada any tan difícil travessia. El viatger que s'apropi fins aquest singular lloc arqueològic difícilment podrà comprendre, a la vista d'aquests fonaments recuperats de l'oblit, la importància que va adquirir durant segles aquest centre d'acollida per a pelegrins. Els panells informatius col.locats pel Govern d'Aragó parlen per aquestes pedres obligades a emmudir durant segles, però no està de més recordar aquí un passatge del Codex Calixtinus especialment clarificador:
"Tres són particularment les columnes, d'extraordinària utilitat, que el Senyor va establir en aquest món, per al sosteniment dels seus pobres, a saber,: l'Hospital de Jerusalem, L'Hospital de Mont-Joux (als Alps) i l'Hospital de Santa Cristina al Somport. Estan situats aquests hospitals en punts de veritable necessitat. Es tracta de llocs sants, temples de Déu; llocs de recuperació per als benaurats pelegrins, descans per als necessitats, alleujament per als malalts, salvació dels morts i auxili per als vius. Qualsevol que hagi aixecat aquests sants llocs, sens dubte, estarà en possessió del Regne de Déu "
El colom "delineant"
La paternitat de l'hospital és confusa. Majoritàriament s'atribueix l'impuls del rei Sancho el Major de Pamplona a finals del segle XI, encara que alguns autors apunten un origen templer a través de l'Ordre del Sant Sepulcre. I la llegenda, sempre la llegenda. Segons aquesta, la iniciativa va ser de dos pelegrins francesos, Arnovio i Sineval, que es van veure sorpresos-camí de Compostel- per una violenta torb al cim del port que separa França d'Espanya. Balbs de fred i veient prop la mort es van encomanar a Santa Cristina. D'entre la boira va sorgir per art d'encantament una petita cabana on els esperaven unes viandes per calmar la fam i una foguera per escalfar-. Agraïts a la santa, prometre construir un hospital per a pelegrins en aquest mateix lloc. Un colom blanc els va delimitar el contorn amb una creu d'or que portava al bec. En tornar de Compostela, els pelegrins es van posar mans a l'obra, aixecant el primigeni hospital. Des de llavors, un colom amb una creu en el bec va ser l'emblema de l'alberg, del qual es farien càrrec monjos de l'ordre de Sant Agustí.
Agraïts a la santa, prometre construir un hospital per a pelegrins en aquest mateix lloc. Un colom blanc els va delimitar el contorn amb una creu d'or que portava al bec.
Als canonges agustins els van succeir al capdavant de l'hospital, al començament del segle XVII, els pares dominics, que també van deixar gravada aquesta colom en la pedra del seu convent a Jaca. El viatger pot comprovar per si mateix apropant-se a la capital de la Jacetania (vint minuts en cotxe des de Candanchú). En l'actualitat, el vell convent és el Col · legi de les Germanes de la Caritat de Santa Anna, situat al costat del Passeig d'Hivern. Allà, sobre la porta d'entrada, estan cisellats l'emblema del desaparegut hospital i el prec que va salvar la vida als dos pelegrins francesos: "Santa Cristina ora pro nobis".
Vuit gots de vi al dia
Però tornem al Somport. Els viatgers podien romandre tres dies a l'hospital, encara que si estaven malalts eren evacuats a lloms d'una mula, muntanya avall, a la propera vila de Canfranc. El menú que servien els frares era reconstituent. Per dinar, sopa i dos gots de vi; en el menjar, de nou sopa, acompanyada ara de carn amb llegums i tres gots de vi; i en el sopar, llegums i carn i… ¿Ho endevinen? ¡Tres gots més de vi! Amb semblant dieta no és estrany que els monjos haguessin de posar un límit a l'estada dels pelegrins per no convertir l'alberg en un galpón.
Els viatgers podien romandre tres dies a l'hospital, encara que si estaven malalts eren evacuats a lloms d'una mula, muntanya avall, a la propera vila de Canfranc.
Al segle XIII, el monestir hospital aconseguir la seva màxima esplendor, enriquit per encàrrecs papals que van estendre els seus dominis a viles del sud de França, Navarra, Soria, Aragó i fins Castella. Per aquesta època atenien l'establiment hospitalari una desena de frares sota el comandament d'un prior. Tot l'enclavament va arribar a comptar amb una església romànica, un monestir adossat al temple, un cementiri, l'hospital de pelegrins (que va comptar almenys amb vuit habitacions), la residència del prior i l'ermita de Santa Bàrbara, situada a la part baixa, costat del antigo pont que salvava el llit del barranc.
El monjo rebel
Què és el que pot veure avui el viatger que es desplaci fins Candanchú del qual va ser tan famós enclavament? Els treballs iniciats en 1987, actualment dirigits per l'historiador i arqueòleg José Luis Ona, han tret a la llum part de les restes de l'església romànica (costat de l'absis, seus murs arriben gairebé quatre metres d'altura); de la cripta i de la fonda construït al segle XVI, en plena decadència de l'hospital, com a font d'ingressos extra; i el traçat dels carrers que unien unes edificacions amb altres. Les mateixes filtracions d'aigua, procedents ara de les urbanitzacions properes, que amenacen aquesta troballa arqueològic ia portaven de cap als canonges, que se les van enginyar per canalitzar els vessaments (el desguàs de les aigües pluvials) per mitjà de drenatges que encara poden apreciar-.
Les guerres de religió amb els albigesos (els càtars de l'altre costat dels Pirineus) i els protestants del Bearn francès marquen el començament de la decadència de l'hospital de Santa Cristina a partir del segle XVI. Felip II envia tropes a la frontera per mantenir a ratlla als heretges i tots els monjos, excepte un que es queda de guàrdia, són evacuats a Jaca. Del palau on van estar allotjats fins 1597 no queda ni rastre, doncs es va enderrocar per construir la Ciutadella, avui dia tot un emblema de la ciutat altaragonesa. Els monjos són traslladats llavors al monestir de Monte Aragón per ordre dels superiors dominics. Un d'ells, fra Luis Begueria, es resisteix i paga la seva desobediència amb la presó.
El cop de gràcia arriba amb l'incendi de 1706 fruit de les conteses de la Guerra de Successió que va portar als Borbó al tron espanyol. De les cendres del "Unun de tribus mundi"-un dels tres (hospitals) del món- només va renéixer la fonda, que va ser llogat al costat de les pastures annexos. Associacions com la de Amics del Camí de Santiago de Jaca, que lluiten perquè no es perdin la memòria de la desapareguda i il · lustre hostatgeria, reclamen ara al Govern d'Aragó que construeixi al costat del enclavament original un alberg de pelegrins que perpetuï el gloriós passat de l'hospital de Santa Cristina de Somport. Els polítics, com gairebé sempre, tenen l'última paraula.
[pestanya:el camí]
Des Osca cal prendre la N-330, que travessa el port de Monrepós (ull amb les obres), fins a Jaca, separada per menys de 30 quilòmetres de Candanchú. Abans d'arribar a l'estació hivernal, només passar el caserna de Rioseta i el conegut com a «pont del rus» hem de prendre una desviació a l'esquerra (està indicat) si no volem acabar a Astún. Les ruïnes estan en un promontori a la dreta de la carretera just abans d'arribar a l'hotel Tobazo.
[pestanya:una becaina]
A l'estació d'esquí cal decantar-se per allotjaments clàssics com els hotels Edelweiss, situat a prop de la cadira del Tobazo i de les restes de l'antic hospital (l' 44 una 74 euros allotjament i esmorzar), i Tobazo, situat molt a prop de l'anterior (l' 35 una 100 EUR, també amb esmorzar inclòs). Abans de viatjar convé informar-se dels dies d'obertura, ja que solen fer coincidir la seva temporada amb la d'esquí.
[pestanya:a taula parada]
En el propi Candanchú, les ofertes són limitades (sobretot en temporada estival). El Restaurant El Sarrio (Telèfon. 974-373180), en la pròpia carretera de França, és un bon lloc per degustar la cuina altaragonesa (el bacallà ajoarriero i el ternasco són les nostres suggeriments). A la propera localitat de Canfranc (que per si sola mereix una visita per la seva extraordinària estació ferroviària, encara que aquesta proposta la deixem per una altra ocasió), recomanem el restaurant Casa Cises (ull, està a Canfranc poble, una mica més avall en direcció a Jaca), que ofereix receptes casolanes on prevalen els plats de caça (el menú surt per dotze euros). Si el viatger té el paladar fi, val la pena una visita a l' restaurant Boix de l'hotel Santa Cristina (indicat a la carretera entre Candanchú i Canfranc i reconeixible perquè es tracta d'un casalot imponent). Menú degustació per 25 EUR.
[pestanya:molt recomanable]
Per als amants de la muntanya, la vall de l'Aragó està ple de gratificants excursions. Viatges al Passat recomana (a l'estiu, això sí) la ascensió al pic d'Anayet (2.545 metres). Es parteix d'un petit aparcament al costat d'un pont a la dreta de la carretera, poc abans d'arribar al bellíssim circ de Ríoseta. Només per recórrer la Canal Roya ja val la pena intentar l'excursió. Al final de la canal, un dur ZIC-Prozac condueix al muntanyenc als peus dels estanys (llacs pirenaics) d'Anayet. Per arribar al cim cal salvar el coll, una sirga no apta per als qui pateixen de vertigen i una petita llar de foc sense dificultat però que exigeix ajudar-se de les mans. A la reduïda cimera, si els núvols no ho impedeixen, es gaudeix d'unes vistes magnífiques del Midi d'Ossau. Al voltant de quatre hores de caminada des de l'aparcament.
Si volen indagar en el passat d'aquest lloc: «Historial del monestir reial de Santa Cristina del Summo Portu d'Aspa, de l'ordre de predicadors de la ciutat de Jaca ", l' Francisco Lalana. Institut d'Estudis Altoaragoneses. 1989.
[pestanya:FINAL]
Comentaris (2)
taula de surf de neu
| #
Doncs mira que porto esquiant més de deu anys en aquesta estació i no tenia ni idea. Molt interessant el reportatge i la pàgina, no la coneixia, me l'he ensopegat per casualitat.
Contestar
La revista de viatges amb històries Canal Roya: raquetes, allaus i una fugida » La revista de viatges amb Història
| #
[…] amb raquetes per la muntanya. A Canal Roya, per exemple, una vall glacial situat molt a prop del port de Somport, al Pirineu d'Osca. Després de deixar enrere el municipi de Canfranc i la seva monumental estació, per […]
Contestar