Els guardians negres del Sant Sepulcre
[pestanya:el viatge]
Sobre una de les cúpules de l'església del Sant Sepulcre, a la teulada del temple cristià més venerat del món, una petita comunitat de monjos etíops es resisteix a ser marginada pels seus germans de fe. En 1808, un incendi va destruir els documents que sustentaven els seus drets custodis i els guardians negres dels Sants Llocs van ser confinats al sostre de la basílica. I així segueixen.
Si hi ha una ciutat a la qual li sobren motius per atraure visitants, aquesta és Jerusalem. Santificada per cristians, musulmans i jueus, l'antiga capital del Rei David és una amalgama de cultures amb una història banyada en sang, fruit d'aquesta violència fanàtica que només es desencadena quan es mata en nom de Déu, Al · là o Yahve. Passejar per les intricades carrerons de la seva ciutat vella és ensopegar una i altra vegada amb la història. El viatger, en aquesta ocasió, acudeix alliçonat per l'exemple de tenacitat d'un petit grup de monjos ortodoxos etíops, obstinats a mantenir la seva missió de custodis del Sant Sepulcre tot i que les pugnes intestines entre confessions els fessin, fa dos segles, a traslladar la seva monestir a la teulada de la venerada església.
El viatger entra a la ciutat vella per la Porta de Jaffa, situada al costat de la Torre de David. Per aquí va fugir, l' 9 de desembre de 1917, l'alcalde de la ciutat, Hussein Selim al-Husaini, disfressat amb una túnica de missioner, i envoltat de nens per no cridar l'atenció, davant la imminent arribada de les tropes britàniques capitanejades pel general Allenby. Deixant de banda el barri armeni, David Street resulta inconfusible. El carrer neix davant de la Porta de Jaffa, a l'altre costat d'una petita plaça. Flanquejada a banda i banda per comerços, seva atmosfera és una mica opressiva, sobretot si es recorre a boca de nit. A mesura que descendeixes seus esglaons mentre els botiguers vocean seves ofertes, sabent que et separen pocs metres de l'església del Sant Sepulcre de banda, i del Mur de les Lamentacions i de la mesquita d'Al-Aqsa a l'altre, tens la creixent sensació que emprens un viatge interior. De la foscor només sorgeixen de tant en tant algun gat despistat, un rabí de pas pressa o un grup de joves compartint confidències.
Les claus de la reina Elena
Per arribar al Sant Sepulcre cal girar a l'esquerra. Un arc que precedeix a un petit passadís és una bona referència. Uns metres més endavant hi ha la porta que dóna accés a la plaça on s'aixeca el temple dels temples de la cristiandat.
En un costat, una portella de fusta de tot just metre i mig d'alçada, gairebé sempre tancada, permet pujar al monestir de Deir-al-Sultan, on els monjos etíops malviuen sobre la cúpula de Santa Elena, allunyats de l'enrenou devot que generen, uns metres més avall, els llocs on va ser crucificat i enterrat Jesús.
els monjos etíops malviuen sobre la cúpula de Santa Elena, allunyats de l'enrenou devot que generen, uns metres més avall, els llocs on va ser crucificat i enterrat Jesús
La presència etíop a Jerusalem es remunta al segle IV, com testifica en les seves cròniques Sant Jeroni. Croats i pelegrins ressenyen també al llarg dels segles la presència de abissinis a la ciutat santa, on encara conserven tres monestirs. Els monjos expliquen que va ser la reina Elena qui els va donar les claus del Sant Sepulcre i, aferrats a aquesta convicció, es consideren els representants de tots els africans a Terra Santa. Durant els tres segles de dominació otomana, van ser els únics religiosos que es van negar a retre homenatge als sultans, el que abunda bé a les clares en la seva fèrria determinació.
En 1808, un incendi va devorar els documents que plasmaven els seus drets històrics a la custòdia del Sant Sepulcre. Els representants de les altres cinc confessions amb idèntica comesa (a més dels catòlics, ortodoxos grecs, coptes, armenis i sirians) aprofitar per expulsar-los de la basílica. Inassequibles a aquesta escomesa els monjos etíops, com pecadors expulsats del paradís, es van traslladar a la teulada. A més a, i 1838 una epidèmia de pesta es va dur a la tomba a tots els monjos i els coptes es van apoderar del passadís que uneix el monestir amb la plaça on s'aixeca la façana de l'església del Sant Sepulcre. Així fins a abril de 1970, quan els etíops van recuperar aquest corredor, reobrint un litigi que, 40 anys després segueix sense tancar-se i que fins i tot ha portat el patriarca copte d'Alexandria a prohibir als seus fidels el pelegrinatge a Jerusalem com a mesura de pressió.
La "guerra" de la cadira
Al final de les pronunciades escales hi ha l'església de Sant Mikael, costat de la qual es reparteixen les precàries habitatges dels monjos. Com és preceptiu en totes les seves esglésies, cal descalçar abans d'entrar. L'interior està adornat amb les tradicionals pintures etíops de sants i la inevitable representació de la trobada entre el rei Salomó i la reina de Saba, dels que els emperadors d'Etiòpia s'han declarat hereus fins la caiguda de l'últim d'ells, Haile Selassie, fa 36 anys. Les condicions són insalubres. No hi ha aigua corrent, ni llum i la vintena de monjos s'encomanen a Déu mentre culpen els coptes egipcis de totes les seves penalitats. A la terra on va morir el messies de l'amor, seus coreligionaris són incapaços de recollir aquest testimoni i es disputen cada centímetre dels Sants Llocs. Un simple parpelleig és suficient per desencadenar les hostilitats. En 2002, un monjo copte va buscar l'ombra del monestir etíop per protegir-se del asfixiant calor i desplaçar uns metres la seva cadira. A l'instant es va organitzar una monumental batussa amb els monjos etíops, temorosos que un gest tan innocu fos una estratègia per despullar-los de les seves minses possessions a la santa terrat.
L'interior està adornat amb les tradicionals pintures etíops de sants i la inevitable representació de la trobada entre el rei Salomó i la reina de Saba
Al visitant que arribi fins aquí només li queda abstreure d'aquestes pugnes intestines que expliquen, en bona mesura, per què Jerusalem segueix sent una ciutat convulsa, on la pau és una quimera, i repartir unes monedes entre els monjos de rostres atezados.
Eternes suspicàcies
L'església del Sant Sepulcre tanca a les 19:00, una tradició que s'ha convertit en un espectacle seguit en directe per desenes de turistes que s'amunteguen a les portes del temple per obtenir la millor instantània. El viatger s'acosta uns minuts abans a besar el Sant Sepulcre. Un monjo insta a entrar a la capella funerària als últims turistes. Dins, altre religiós organitza el trànsit. "Ràpidament, ràpidament!", esperona als més despistats. Cal entrar d'un en un i encorbat al sepulcre, una diminuta estada revestida de marbre on només es pot romandre uns segons. Qualsevol indici de recolliment és una il · lusió. Tot just dóna temps a agenollar-se per deixar entrar al següent. Un cop fora, els monjos dirigeixen cap a la sortida als endarrerits. La cerimònia no espera. Un franciscà i un monjo ortodox presideixen el rutinari tancament, vigilant les seves eternes desconfiances. Pujat a una escala, altre monjo travessa dues fustes sobre la porta i, a continuació, retorna l'escala a l'interior a través d'una finestreta. És la litúrgia de la suspicàcia.
Un savi jueu va deixar escrit en el Talmud que qui persegueix la grandesa "veu com la grandesa fuig d'ell", mentre que qui fuig d'ella "veu com la grandesa el persegueix". Jerusalem ha pagat un alt preu per la seva grandesa i aquesta majestuositat tenyida en sang el perseguirà fins l'últim segon de la seva existència.
[pestanya:el camí]
Les aerolínies que ofereixen vols a Israel des de Espanya són legió. Únicament ressenyar que des de Tel Aviv es triga uns 45 minuts en arribar a Jerusalem amb cotxe.
[pestanya:una becaina]
L'oferta hotelera és àmplia. El viatger es va allotjar al Moriah Gardens Jerusalem, a un pas del pont de Calatrava, un gratacel entrat en anys les habitacions demanen a crits una reforma del mobiliari. Arribar a la ciutat vella costa entre deu i 15 minuts en taxi. Pel trajecte no haurien de pagar més de deu euros.
[pestanya:a taula parada]
La millor recomanació és deixar-se guiar per la intuïció i provar sort en qualsevol restaurant dels diferents barris de la ciutat vella. Per passar una vetllada agradable, en el Jerusalem modern, recomanem el Papagayo (Harutzim Vashem carrer, 3), al barri de Talpiot. Bona carn a la brasa a l'estil brasiler. Millor reservar.
[pestanya:molt recomanable]
-Conèixer, encara que sigui succintament, la història de Jerusalem és gairebé obligat en una ciutat que aclapara pel seu passat. Un llibre interessant és "Història de Jerusalem", per Karem Armstrong, editat per Paidós.
–Passejar per la ciutat vella a boca de nit és una experiència que no té res a veure amb un recorregut matinal sacsejat per les legions de turistes. El recomanem vivament. No es deixi intimidar per consells excessivament previnguts. Sigui prudent i gaudeixi de la màgia dels seus carrers estrets i deixeu-vos guiar pels nois que irrompen de la cantonada més inesperada.
-El Barra d'obligat, en una galeria situada davant de la Torre de David, és un bon lloc per reposar les emocions del viatge amb unes cerveses.
[pestanya:FINAL]
Comentaris (3)
El meu camí
| #
No coneixia la història. Sorprenent tant picabaralla entre confessions que haurien atenir mes al missatge evangèlic. Felicitacions pels reportatges
Contestar
Escombraries
| #
Molt interessant, Coarasa
Contestar
La revista de viatges amb històries Els guardians negres del Sant Sepulcre – La revista de viatges amb Història – Mèxic Possible
| #
[…] Aquest contingut es va publicar originalment aquí. […]
Contestar