La ciutat es desfà com cartró amarat per la pluja. La seva robusta pell d'edificis alts en el centre, de formigó en desgana i voreres amb forats constants, no evita que la ciutat tingui la mateixa filosofia que totes les grans urbs africanes que he visitat: als afores s'amuntega la misèria, les parades de vendes inservibles, fruita acumulada sobre fustes o sabates escampats pels carrers. La ciutat, però, potser pel bell so del portuguès, sembla més propera; gairebé, per moments, més caribenya que africana.

Hi ha somnis que pertanyen al món del inassolible, però el pas del temps i l'obstinació d'un aconsegueixen convertir en realitat altres potser més terrenals. Una d'aquestes fascinacions m'havia fet arribar fins a Agra, ciutat famosa per albergar l'incomparable Taj Mahal.

L'església de Sant Just i Pastor és a primera vista és un lloc únic; després del segon i tercer cop d'ull l'única es converteix en impossible (...) Just allà, sota del compàs (principal símbol maçó), hi ha cisellada a la roca una creu que s'assembla a la usada pels templers.

Estem per fi en Rongbuk, al monestir més alt del món, als peus de la temible cara nord de l'Everest. El cel està clar. El Montsó ens ha donat un cop de mà. La vista és superba, meravellós. No et canses de mirar el Qomolangma, la deessa mare de les muntanyes. És, sens dubte, un dels dies més feliços de la meva vida. Ara només penso en caminar fins al campament base.