S'estaven rient o badallant?

Per: Javier Brandoli
imatges anteriors
següent imatge

encapçalament informació

contingut d'informació

Més de tres anys i mig de vida diu el calendari. Vaig arribar a Itàlia (a viure era la primera vegada) al gener de 2019, me'n vaig a l'agost de 2022. No volia anar-me'n de Mèxic, on venia de viure quatre anys, i tornar a Europa. Un mal començament el de no voler ser on ets i sí on has estat. La vida es viu en present i primera persona, la resta són eximents, excepte causa major, per reconèixer-te incapaç o culpable de no saber divertir-te. Les ciutats no esperen, ets tu el que t'has d'acoblar a elles, però a mi em van faltar esmorzars a l'avió per fer-me a la idea que tocava tornar. Un dia estava amb el meu amic Carlos passejant per Tlaxcala desxifrant com hi van arribar un crucifix i un toro brau, i una setmana després estava a Roma contemplant si encara flotava el Panteó.

Ara parteixo per viure a Bangkok i sento que em deuen, almenys, dos dels gairebé quatre anys que vaig passar aquí. Quan era adolescent cantava una cançó de Joaquín Sabina que es titula “Qui m'ha robat el mes d'abril?". Jo a la meva agenda tinc subratllat que em falten dues primaveres i dos hiverns. Després llegeixo que vaig especificar que això és “almenys”. Em va sobresaltar llegir aquest detall, “almenys”, però vaig recordar que hi ha dos junys, dos juliols i tres quarts i meitat d'agost també en deute perquè em ficava a l'aigua del mar amb compte de no esternudar i provocar que es candés tota la Mediterrània.

La pandèmia ens ho va canviar tot. Aquests tres anys i mig de vida a la meva segona pàtria estan influenciats per aquest “robatori” de temps (necessari). Plantem trinxeres a la gola, convertim testos en parcs i comencem a sospitar de passejadors de gossos i les persones generoses que no saben tancar la porta per fora sense fer una abraçada. Aleshores vam decidir baixar les persianes per por que des de fora arribés un virus i des de dins l'únic que ens venia de gust era llençar-nos.

Quan vaig arribar a 2019 a Roma vaig dir a la meva dona, Francesca, que m'aixecaria a passejar per Roma a les cinc del matí a l'hivern per intentar fotografiar la ciutat monumental sense gent. Érem llavors a l'abarrotada Piazza Navona i se'm va acudir si hi hauria la possibilitat de fer una foto d'aquell lloc sense que hi hagués un sol ésser humà. Em va semblar un impossible. Al ceptre històric de Roma el turisme s'exerceix en rajada i les estàtues acaben baixant dels pedestals fastiguejades que a les fotos siguin el del fons després de dues cares i no, com eren abans, això de davant en primer pla.

ells temen les ciutats buides com la resta temem tornar a casa i trobar una nota que diu que no hi ha ni hi haurà ningú

Un any després, una 13 de març de 2020, vaig caminar tot aquell museu a cel obert que és el centre de Roma gairebé sense ningú. M'encanten els deserts i aquella ciutat era de sobte un desert de ciment i marbre. Era estrany, perquè era tot bellíssim i ho senties horrible. Portàvem dos dies de prohibició total de sortir al carrer. Els periodistes érem dels pocs professionals que estàvem exempts de la tancada. Vaig sortir a fer un reportatge sobre rodamóns. Vaig parlar amb molts d'ells i vaig entendre que ells temen les ciutats buides com la resta temem tornar a casa i trobar una nota que diu que no hi ha ni hi haurà ningú.

Vaig passar aquell dia davant del Vaticà, Plaça Navona, Panteó, Fontana di Trevi, Piazza Spagna i tots els carrerons del centre històric escoltant el retrunyir dels meus passos. Vaig veure una bandera d'Itàlia feta amb tres samarretes esteses a la corda de la roba. D'aquí penjàvem tots, degotant, subjectes per pinces. Roma no pot estar en silenci, no li pega. Roma és un crit des d'abans que s'inventessin els refredats.

I així van passar setmanes i mesos. I ens acostumem a parlar-nos per una pantalla ia saludar-nos amb un cop de colze. La vida darrere d'una finestra és la vida d'un pres i en la meva vida professional he parlat amb uns quants presos i sempre hi he sentit la desesperació de saber que es moren més de pressa que la resta. No perquè res passa ràpid allà dins, sinó perquè tot passa ràpid allà fora sense esperar-los. “Quan surti d'aquí la meva mare potser ja ha mort”, em va dir un pres jove, a la presó del Parral, que havia rebentat amb un bat de beisbol el cap d'un paio a les escales d'una església a la serra de Chihuahua, Mèxic. Va plorar durant l'entrevista, molt. Per la seva mare i per ell, no pel rebentat.

Jo he aconseguit viatjar durant aquesta pandèmia. El més impactant de tots aquells viatges va ser de treball i plaer a Namíbia i Sud-àfrica. Era març de 2021. A Itàlia hi havia toc de queda i me'n vaig anar a l'aeroport, de nit, entre carreteres buides. Vaig entrar en una enorme terminal inservible, amb les botigues tancades i els avions aparcats, on al final hi havia un grup escampat de viatgers que portaven com a equipatge gel, màscara i assegurança mèdica.

Vaig estar un mes viatjant per Namíbia i Sud-àfrica amb uns amics fabulosos que els entusiasma entusiasmar-se

Àfrica em cura tot. Vaig viure allà, entre Moçambic i Sud-àfrica, cinc anys. M'ho vaig passar de puta mare. Res no va ser perfecte. També hi va haver problemes, tristeses i decepcions, pors, enuigs i totes aquestes coses que són viure fora de les xarxes socials. Però va guanyar de golejada allò altre. I aquí tornava. Vaig estar un mes viatjant per Namíbia i Sud-àfrica amb uns amics fabulosos que els entusiasma entusiasmar-se. El nostre grup de Whatsapp es diu Nadalisme. El mantra és “cal viure com juga Nadal”. Amb persones que pensen així es pot viatjar a qualsevol lloc.

I sí, a Àfrica es respirava més llibertat que a Europa, però sempre apareixia per aquí una màscara, un gest, una trucada a casa que et recordava que aquells temps eren diversos. A Cascades Epupa, un dels meus llocs preferits d'aquest continent, a la frontera entre Namíbia i Angola, entrevistàvem uns himbes.

La conversa va ser així:

-“Hem sentit alguna cosa d'una malaltia que es contagia i mata persones. Van venir algunes persones a explicar-nos. Per això ja tampoc vénen turistes a visitar aquest lloc i això ens ha empobrit més. Necessitem que vingui la gent”.

-Coneixen alguna persona que s'hagi emmalaltit pel coronavirus?

-"No, aquí ningú ha tingut aquesta malaltia”, responen per preguntar després: D'on ve vostè és perillosa la malaltia?".

-Jo vinc d'Itàlia, un país llunyà, i allà ha mort molta gent, sí”.

-I quan els tradueixen la resposta exclamen tots un ahh i el més vell replica: “Doncs aleshores vostè potser podrà portar aquí el virus”.

I en aquesta resposta, força lògic, t'adonaves que la pandèmia d'una forma o altra et perseguia fins a aquella deshabitada cantonada seca del globus on el sol surt d'un pou i les bèsties morien de set.

“El secret és la gent”. I cada país on visc, cada viatge que faig, ho tinc més clar

A Itàlia va ser similar la sensació sempre. La majoria d'entrevistes eren per telèfon i en els pocs reportatges que feia presencials es guardava la distància de seguretat suficient per dificultar distingir si l'entrevistat s'estava rient o badallant. Així que durant gairebé dos anys em vaig relacionar poc amb desconeguts ia mi m'agraden els desconeguts. En això va influir l'estudi mèdic que portàvem tots al cap que afirmava que família i amics molt propers contagiaven menys el virus que els estranys.

Ha estat aquest darrer mes de maig i juny, que he treballat en una sèrie de reportatges a Roma amb un fotògraf, Fabio, que he tingut contacte estret amb algú del meu no entorn. Caiem molt bé des de l'inici. Passem diverses jornades treballant junts. Després ens hem vist personalment. I llavors vaig entendre que la pandèmia m'ha robat això, alguns estranys. Itàlia hauria estat una altra Itàlia sense la pandèmia, com Mèxic, Sud-àfrica o Moçambic haurien estat una altra experiència amb ella. La primera vegada que vaig viure fora d'Espanya, a Malta, en tornar el meu amic Juancho em va preguntar què has après? I li vaig contestar: “El secret és la gent”. I cada país on visc, cada viatge que faig, ho tinc més clar.

  • Compartir

Comentaris (1)

  • Monica

    |

    Article molt encertat. Coneixent-te estrènyer al màxim el teu nou destí

    Contestar

Escriu un comentari