D'allà vam sortir amb la sensació que el preciós Vall de les Flors té una mica més de camp sant que d'Edén. Ens dirigim a un altre projecte de nom atraient: la maternitat de la meitat del món, a Cayambe. El vaig escriure llavors en el reportatge que es va publicar en premsa: "El nom devia ser perquè la vida allà es va partir en dos". Però no, ho és perquè per allà passa la línia de l'Equador.

Col · laboro amb diversos mitjans de comunicació més d'El Mundo a Àfrica, alguns de manera molt esporàdica. En aquests tres anys de corresponsalia per aquelles terres sempre havia dit que vivia en una illa en la meva professió: mai m'han donat una directriu, ni mai m'han canviat una coma dels meus textos. Tot un […]

Però el temps els ha anat aniquilant un a un fins només quedar només un parell de persones que sostenen en la seva gola una forma de comunicació ancestral. La víctima Aenki, de fet, treballava amb la Unesco en un programa per no enterrar amb ells aquest llenguatge. Els joves ja no estan interessats en parlar ni aprendre un vell idioma i es decanten pel Nama. Tota la història em sembla una poesia trista de sortir corrent a buscar.

Llavors es parteixen els carrers i les cases s'inunden. Veus a gent traient en cubs el cel de casa, mobles flotant, sostres llauna que es desfan. La ciutat es paralitza, especialment en el Maputo de cartró, on el proper mar sembla menys violent que el fangar d'aquells barris perduts. Tot passa amb aquesta recança africana on els cops es converteixen en costum.