Vilanculos: la malària i la casa dels artesans
Sandy ha passat més de 30 vegades la malària des que va decidir en 1999 venir a viure amb la seva parella, Nevat, 01:00 Vilanculos, un paradís natural en què el brunzit d'un mosquit pot significar perdre la vida. L'amenaça és mortal per als que no tenen capacitat per finançar unes pastilles que compren temps; no fer-ho et porta a la tomba. Dit de manera més clara: la infecció només mata als pobres. La malària s'acarnissa especialment a Moçambic, on com m'explicaven mesos enrere l'ambaixador espanyol al país, escoltar un mosquit des del llit significa començar una cacera nocturna o una nit en blanc. Segons les dades de l'Unicef, cada dia moren a Moçambic 3500 nens i la causa principal sol ser el paludisme (malària). La xifra és tan brutal que poc més es pot afegir.
Sandy i Snowy són una parella d'africans blancs, ella sud-africana i ell kenyà, que van decidir viure una vida reservada més per als negres. Un blanc a l'Àfrica, salvant estereotips que per sort es van modificant, sembla destinat a millors posicions socials que les que ofereix un llogaret de pescadors on l'electricitat i l'aigua corrent són quimeres (raons soci polítiques de caràcter històric).
Podria considerar-uns hippies, uns d'aquests bojos que canvien un cert confort per una forma d'entendre la vida. Vida entesa com la llibertat de qui li fa nosa un rellotge al canell.
La seva vida a Vilanculos començar instal · lant a viure en una petita pantà, infectada de mosquits que neixen d'aigües estancades, m'explica Ana Paula (ja vaig parlar d'ella en els post anteriors). Allà, vivint en pèssimes condicions, van salvar els mossos de la misèria i van entendre que els seus veïns podrien fabricar un entorn que els possibiliti somiar amb alguna cosa més que amb portar restes de vida de mar a les xarxes de les seves velles barcasses de fusta. L'oceà mar i no-res era i és l'equació de la majoria d'habitants d'aquest racó del món. Va començar llavors un projecte en què involucrar als seus veïns. Els afectes personals els ancorar a un lloc que probablement era de pas i van decidir ensenyar habilitats artesanals als seus veïns, als que els anys de compartir febres els havien apropat definitivament. Així va néixer Machilla Magic.
La inabastable quantitat ens ha fet d'alguna manera insensibles, amb la interior excusa que ajudar a uns no serveix de res davant la magnitud del tot
Avui la parella ha creat una casa d'artesans a la que viuen amb les seves filles, seus gossos i tot un petit exèrcit de moçambiquesos que han après a usar les seves mans per crear art en el sentit més ampli de la paraula. Sandy m'ensenya la petita botiga on venen productes fets a mà amb fusta, velles llaunes de refrescs, teles ... "Cuidem que tot tingui qualitat. Qualsevol ajuda és bona, però els nostres productes té qualitat ", Enfocament. La tenen, done fe, ia sobre es contribueix que 57 artistes, amb les seves respectives famílies, tinguin la possibilitat de sortir del pou de misèria que comptat en els primers paràgrafs d'aquest post es converteix només en una història més de les milers d'històries tristes que inunden el planeta. La inabastable quantitat ens ha fet d'alguna manera insensibles, amb la interior excusa que ajudar a uns no serveix de res davant la magnitud del tot.
Nevat (ell) em porta a visitar l'immens taller. Les fustes s'acumulen per terra, hi ha eines i restes de pintures o teles per cada cantonada, però enmig d'aquell caos hi ha un ordre d'activitats. Els que poleixen la fusta per fer posteriorment portes; els teixidors, amb les seves velles màquines de cosir i els seus tímids somriures convertides en riallades davant l'objectiu de la meva càmera; els pintadores de teles que escalfen en un foc seves pintures eternes; els artesans ... Apliquen criteris empresarials. Els treballadors de Machilla Magic són responsables del seu treball i ells només els compren les peces que compleixen els estàndards de qualitat. La realitat és que ajuden a 57 famílies sota la impagable ensenyament que tantes ONG haurien d'aprendre a l'Àfrica que els diners o els ajuts no cauen del cel. Les portes que ells construeixen han de sobreviure als dos joves que un dia van decidir viure entre un d'aquests llocs on es palpa el paradís i l'infern, depèn en que ratlla et situes. Ells viuen a banda i banda.
Per als que vulguin entendre el fàcil que la vida es perd en aquest lloc, recomano que llegeixin un post escrit mesos enrere, en la meva primera visita a Vilanculos: https://www.viajesalpasado.com/la-corta-vida-del-bebe-de-alberto-y-dulce/
Per als que vulguin saber una mica més del projecte Machilla Magic o col·laborar amb ells poden entrar en aquesta adreça web: http://machillamagic.com/
Comentaris (1)
R. Callejón
| #
La malària és un mal que no entenem a Europa. Per a nosaltres és la incomoditat de prendre Malarone durant unes vacances, però en desenes de països mata vides constántemente. Els diners, com aquí s'explica, salva vides. Poder accedir a medicaments i atenció mèdica és clau i en molts casos, com bé dius, és una quimera. Una mica de consciència ens vindria bé a tots.
salutacions
Contestar