Ouagadogou i els estels fugaços
"A follar vaig començar als tretze. A viatjar suposo que una mica després, a viatjar de debò vull dir. El meu primer viatge va ser amb un tio a Nigèria, allà la gasolina és més barata, baixem una camioneta i la pugem carregada de bidons. Així va començar el negoci. Per les tardes treballava de cambrer al Centre Cultural Francès, ho passava bé, sempre els he agradat a les blanques… Creus que en Amsterdan haurà bon cafè?"Tabsoba mira per la finestra amb preocupació mentre travessem les primeres barraques de Ouaga.
Des de fa deu dies, dormo en autobusos i furgonetes que recorren el Sahel com a pelegrins tristos
Visc a la carretera i crec que m'estan sortint rodes. Des de fa deu dies, dormo en autobusos i furgonetes que recorren el Sahel com a pelegrins tristos. Dhoso, Niamey, Segou, Kaya, Bobo, Banfora ... M'estic tornant addicte a aquest deambular frenètic amb el que intento maximitzar temps i recursos. Baixar a cada ciutat amb les primeres llums del matí, fer una ullada al mercat, compartir unes cerveses i reservar plaça al primer vehicle que surti per a la destinació següent. Mentre maleeixo el conductor i esperem a que totes les places del cotxe s'omplin, faig amics.
Tabsoba és l'últim d'ells, s'ha instal · lat al meu costat en aquesta camioneta de vint places que ens porta a Ouagadogou (Ouaga per als amics) la capital de Burkina Faso. Està emocionat, en dos dies es casa. La seva nòvia, una holandesa vint anys més gran que ell, li ha enviat el passatge d'avió i una mica de diners per al camí. Dotze hores de vol amb escales l'esperen al matí següent. Com la majoria de burkinesos Tabsoba té un grup de música i totes les nits surt a ballar pels "maquis" de la ciutat. Així va conèixer a la seva futura dona, treballadora d'una ong holandesa.
Si a Amsterdam no hi ha bon cafè com ella li ha promès pensa divorciar a l'instant
Tabsoba està moooolt enamorat, per a ell l'edat no és un obstacle, per descomptat sempre que la seva futura esposa li prepari un bon cafè. Perquè si hi ha alguna cosa sense el que ell no pot passar, menys encara que les dones, és el cafè. Llepant-m'explica que pren més de vuit tasses diàries, és en el primer que pensa en aixecar i en l'últim quan es fica al llit. Això sí, assegura suspicaç, si a Amsterdam no hi ha bon cafè com ella li ha promès pensa divorciar l'instant.
Seient distret, Tabsoba, Yobou, Soufiane ... els últims dies i converses es confonen al meu cap. Ja només em fixo en la nova banda sonora de la meva vida; el run-run del motor combinat amb l'asfalt que crepita sota nosaltres, i als meus rodes, especial atenció a la majoria de Rodes. Si a Tabsoba li preocupen les seves joioses tassetes jo estic obsessionat amb la idea de que els meus peus s'estan recobrint d'un cautxú aspre i enganxós. Ingovernables giren i giren, fan un soroll de mil dimonis i em preocupa enormement no haver revisat correctament l'estat de les meves yantas. Pas meus dies encongit en una postura impossible, tracte d'aprofitar a l'màxim l'espai mentre ajusto el Tetris de la meva vida. Si miro cap endavant, contemplo un bosc de caps fosques que es balancegen amb els sots del camí, en ocasions aparell alguna que ronca sobre la meva espatlla. Si tinc sort i aconsegueixo una plaça al costat de la finestreta, endormiscat somni un paisatge marró i monòton endurit amb acàcies i ramats. A vegades em desperto i llegeixo.
L'esperit embogit de Kerouac aviat estarà mort i enterrat
Però a aquesta història ja li queda poc, l'esperit embogit de Kerouac aviat estarà mort i enterrat. En uns instants seré a Ouaga, després m'esperen quinze hores travessant Benín, dos dies més tard tinc una cita a Cotonou. vacances familiars, una setmana d'oasi, platges i palmeres, un llit i coixins tous. Només falta un passet més.
A l'baixar de la camioneta m'acomiado de Tabsoba, li desitjo una vida feliç, ple d’amor i hipertensió. Agafo un taxi i li demano que em porti a l'estació situada a l'altra punta de la ciutat. L'autobús per Cotonou surt en tres hores.
'Toc de queda, toc de queda!, crida
La nit de Ouaga és bella, no fa excessiva calor i les estrelles pengen enormes i lluents com aranyes. Esgotat miro el firmament, una llum d'un blau elèctric el travessa com una exhalació, demano un desig. De cop el cel es pobla de desenes de cops de geni brillants que es creuen en totes direccions, al lluny se sent un repic esmorteït i sord. El taxista frena bruscament, tots els sentits alerta. 'Toc de queda, toc de queda!, crida mentre es gira. Però què fa? El rumor sona ara perillosament a prop i puc identificar el soroll ¡Trets!
Mentre tornem a l'estació el taxista m'explica que l'exèrcit està en vaga. Farts que no se'ls millorin els seus salaris, amenacen des de fa diverses setmanes amb emprendre un toc de queda. Sembla que han decidit iniciar aquesta nit. El toc s'inicia a les dotze de la nit i dura fins a les 07:00, queda prohibit circular pels carrers ni en cotxe ni a peu. Les conseqüències poden ser l'arrest immediat o alguna cosa pitjor. Aquí els piquets treuen els tancs al carrer i les consignes es mesuren seu calibre quan esclaten perdudes en la foscor. Qui ha tingut la mala sort de tractar amb l'exèrcit o la policia en qualsevol racó d'Àfrica sap que si els assisteix una mica de de raó el mínim que pots esperar és que et desplumen viu.
En doblegar una avinguda apareixen els primers tancs
Creuem Ouaga a tota velocitat sota una balicera que intenta abatre les estrelles, en doblegar una avinguda apareixen els primers tancs. El cotxe dóna un cop de volant i se submergeix en la nit de la ciutat. Minuts després estem de nou a l'estació d'autobusos, respirem alleujats. La majoria de passatgers han tornat, silenciosos s'arremolinen a terra i comparteixen les seves provisions en un sopar improvisat, un nen plora. Tabsoba s'ha instal · lat en un banc de metall, em somriu divertit, seu avió no surt fins a les 10:00. Estenc el sac de dormir i em tendeixo al seu costat mentre fora refermen les descàrregues. A la gent sembla no importar-, dorm com un tronc, un cor de roncs ressona a l'estació indiferent a l'espectacle nocturn. L'únic que em preocupa és perdre el següent autobús, el meu taxista escolta la ràdio des del seu cotxe i em tranquil · litza, ningú pot circular a aquesta hora per la ciutat. No puc dormir i em llevo a estirar les cames, la nit s'il · lumina amb una resplendor elèctric, inusualment bella. Semblen focs artificials.
A l'alba els passatgers es desperezan, emprenc amb el taxista el camí a l'estació. Amb una mica de sort encara podré agafar l'autobús fins a Cotonou. La ciutat torna a poc a poc a la vida i per les avingudes s'escampa una reguera de cotxes calcinats, alguns dels seus amos avaluen els danys. Creuo la mirada amb un xaval que contempla desconsolat les restes fumejants de la seva ciclomotor. Al llarg dels mesos següents encara hauré de passar tres vegades més per Oauagadogou, el toc de queda seguirà vigent, en un conflicte irresoluble i etern entre exèrcit i Govern, mutilant la vida nocturna d'una de les ciutats més alegres d'Àfrica, assaonant amb pólvora i por les seves matinades.
Assaonant amb pólvora i por seves matinades
Arribem a l'estació quan una furgoneta està a punt de sortir, un tipus enfilat al sostre s'acomoda fardells de mercaderies i cridarà el destí ¡Cotonou, Cotonou! Compro el bitllet i em acomodament a l'última fila entre dues gegantines "madames" i els seus cistelles de fruita. Amb mi es completa el passatge. Arrenquem, ens esperen 15 hores de trajecte. Exhaust m'adormo i somio les meves rodes. I aquí estan, giren i giren indiferents a la carretera mentre se succeeixen els controls de policia, el clàxon, l'espera, els embussos, els dubtes, els venedors ambulants, la calor, la solitud ... la vida.
Comentaris (4)
Daniel Landa
| #
Genial el relat, Enrique, amb Àfrica a flor de pell en cada línia.
Contestar
Jaime
| #
Kike, mira que dubto de la qualitat de el cafè de tatsoba…bo imaginar-te compartint trets i nits a la intemperie.el record de Malasaña sembla inacceptable com els records d'Itàlia a cosí levi en auschwitz.un forta abraçada des de la selva colombiana…
Contestar
Enrique Vaquerizo
| #
Moltes gràcies Daniel. Jaume el record de Malasaña sempre és acceptable. Espero et vagi bé per les teves casernes d'hivern:::
Contestar
Isabel
| #
Vaja bagatge d'experiències vitals ! . Fantàstic , continua així
Contestar