De sobte, vaig notar el vent sacsejant a la cara. Es va aixecar una olor a terra mullada, a terra per parir, a nits de cel esbocinat. Em vaig fixar que al lluny es veien alguns llamps. Semblaven perduts, llunyans, inabastables. Aviat va arribar també el so. Es escoltaven els trons partir l'horitzó. El llunyà es va fer ràpid proper. La pluja va començar a descarregar amb força. L'aire era pesat amb la seva olor de entranyes. I de sobte, enmig d'aquelles jornades dures, difícils, passar el sublim, la màgia.

El viatger emprèn una llarga ruta per la Itàlia desconeguda. Des Nàpols fins a la Puglia. Més de 500 quilòmetres de cotxe per travessar paratges que es surten de la ruta turística tradicional. Anem camí de la Itàlia més rural, enganxada al mar i allunyada de les hordes de turistes estrangers.

Però fora de tot aquell univers que és el centre de la capital italiana, hi ha una altra Roma que és desconeguda per als turistes. Viu en una cadència menor, en ocasions fins i tot es produeix el miracle de la manca de soroll. propera, en ocasions es pot conquistar a peu i en altres és necessari un cotxe, emergeix en silenci al costat de la gran Roma i es converteix en capritx, en bellesa i en descans.

Era només una carretera. Una línia amb doblecs que uneix dos punts. Res més. Una línia que es retorça. era bella, diferent. una línia. Res més.