Van ser dos minuts, res especial, una seqüència rutinària i en aquest racó del món va passar la realitat desmaquillada davant nostre ulls. Té una mica de hipnòtic el vaivé de gent, el tràfec amb què Àfrica es desnorta, sense rumb fix, sense més horitzons que el d'un president menys corrupte que l'anterior, una estació de pluges més clement

Només el so de la pluja i el fluir del riu trenquen el silenci d'un poble sense vehicles. Em vaig perdre per l'únic carrer del Castell, tractant d'assimilar aquell ambient de pescadors asilats en els confins de la selva. La gent semblava feliç.

La Petita Illa de Diomedes té la mania de castigar el visitant, sol estar de mal humor, amb el gest tort en gel, esbufegant vents polars que reivindiquen el seu desig d'estar sola, de seguir perduda en una de les cantonades del món.