Vaig agafar el llibre i vaig començar a fullejar-lo. Llavors el pacient em va mirar. "De què va?", em va preguntar. "D'amor", vaig dir jo. I vaig notar que em mirava, expectant. "Vols que et llegeixi alguna cosa?", li vaig preguntar. Va assentir.

Aquesta nit ens anem gairebé tots al mític Gil Vicente a escoltar un grup de música local i alguns s'animen després amb el 1908, bar cool de Maputo, fins ja tardanes hores. De tornada a l'hotel, a l'avinguda 24 de juliol, un control policial intenta fer caixa. Vol diners perquè Txarli no porta el passaport. Juga a retenir fins que veu que no pagaré i em deixa marxar. 100 metres després ens Tornen a Parar Altres Agents ...

Van sortir a pescar qualsevol cosa que caigués a les seves xarxes: petits peixets de riu, crancs, hipopòtams ... La incertesa forma part de l'esmorzar en aquesta regió de Zàmbia i aquell matí nosaltres vam ser convidats al festí.

Creuem la frontera dos cotxes i deu persones que ja no hi havia dubte, s'havien convertit en un grup al qual la ruta posaria algunes proves per demostrar la seva unitat. Ja érem un i així va ser fins acomiadar setmanes després a Nampula, sense que el singular destorbés a ningú. "Vam aconseguir el més difícil", vaig pensar mentre ens dirigíem a Maputo.