Des de fa tretze anys, amb els amics de la Fundació-ONG Sarabastall de Casp, estem intentant millorar la vida de la gent d'aquest llogaret pèrdua del Karakorum, al Pakistan, per la simple raó de tornar una mica del molt que els devem.

I aquí estem, m'he gastat una pasta, la que portava acumulant les setmanes anteriors, amb minúscules racions de pollastre a la brasa i dormint en els autobusos per no agafar hotels. M'ho joc a un cop de ruleta, tot al vermell, el parc de Waza espera.

Llavors es parteixen els carrers i les cases s'inunden. Veus a gent traient en cubs el cel de casa, mobles flotant, sostres llauna que es desfan. La ciutat es paralitza, especialment en el Maputo de cartró, on el proper mar sembla menys violent que el fangar d'aquells barris perduts. Tot passa amb aquesta recança africana on els cops es converteixen en costum.

Jo no em vaig sentir part d'Estocolm fins que em vaig pujar a una bicicleta i recórrer la illa de Djurgarden, el pulmó verd de la ciutat, un parc natural incrustat en plena capital sueca. És complicat entendre Estocolm sense pujar a una bici.