A les 08:00, quan habitualment despertes a un dia que sempre presagia rutina, a les platges de Mombasa ja era un tipus feliç. Per això, ara quan sona el despertador sovint penso que m'he perdut una alba d'aigua i foc i una remullada a l'Índic.
Fins l'estadi Soccer City de Johannesburg ha acudit Viatges a l'Passat per acomiadar el pare de l'Àfrica. Serveixin aquestes imatges per sumar-nos a l'homenatge que el món sencer brinda a Nelson Mandela en el seu últim adéu.
A prop dels boscos de araucàries, entre els Andes i els llacs d'aigua glacial viu un home anomenat Alvariño. Potser aquí acaba la seva història, amb el seu nom, doncs a l'cridar només el ressò de les muntanyes sembla respondre.
Llavors, el seu company va demanar a Guta que havien de tancar el tracte en una Església, davant Déu (tradició etíop que obliga a complir els pactes). "Vam anar a l'Església i segellem el pacte davant Déu que el mataria i que no diria res del que allà parlat".
Àfrica conviu amb la mort d'una manera més natural que els occidentals. Per a ells la mort és el veí de sota venint a demanar sucre. Per a nosaltres és una bretxa en el cel de la qual inmisericordemente surt un dimoni o àngel que ens ve a fotre l'ànima.
Un cartell, al costat d'una porta de metall a la zona de cel · les compartides (lliteres), en les que sempre havia més cossos que matalassos, explica els diferents menús que es podien menjar al penal: asiàtics i mestissos (coloreds) eren membres del grup B; mentre que els bantús (negres) integraven el grup C.
El famós text que lliura Nelson Mandela al capità de rugbi de la selecció sud-africana, Francois Pienaar, no és el poema Invictus, que dóna nom a la pel · lícula, sinó un fragment d'un discurs del president americà Theodore Roosevelt que va realitzar a la Sorbona de París