Per:
Daniel Landa (vídeo i text) José Luis Feliu (Fotos)
No es pot arribar a Arequipa sense sorra als cabells. La ciutat està com amagada, desubicada entre els Andes i el desert de Nazca, al de Perú. Travessem dunes, ens aboquem al Pacífic, voregem les muntanyes i vam arribar a una versió d'Espanya que va aconseguir sobresaltarnos.
Per:
Juancho Sánchez (Text i fotos), Daniel Landa (vídeo)
"El gran espectacle és etern. Sempre, per algun lloc, enlluerna el sol; mai la rosada arriba a assecar-se del tot; cataractes llisquen sense pausa des de les altures. Etern sol, capvespre etern, eternes continu, crepuscles eterns. Així és Yosemite."
Quan un matí de diumenge sortim a passejar Insadong aparèixer un noi amb vocació d'àngel oferint abraçades als desconsolats vianants. Com anava jo a rebutjar una abraçada lliure d'impostos en un carrer qualsevol de Corea!
El primer passeig per la ciutat barrejava l'olor dolça de les amanides de fruita, amb els ritmes de carrer al so dels tambors i la festa de colors pintada a les façanes. Llum i flors ens van donar la benvinguda, perquè Cartagena es vesteix d'alegria quan es fa de dia i ja no descansa mai.
De vegades passa que algú s'aixeca amb la intenció de canviar el món. Molt de tant en tant aquest algú persevera contra tot pronòstic. I pot arribar a succeir, que en el desafiament contra l'impossible, aquesta persona ho aconsegueixi.
La llibertat d'un cotxe envoltat d'animals és emocionant i aquí un es torna temerari per instint. Creuar el Parc Nacional d'Etosha és comparable a recórrer Galícia de cap a cap, però en comptes de pazos o sitges, un es pot trobar gaseles i elefants.
I llavors descobrim que en aquesta ciutat, que es pinta de colors cap a fora, té un costat sinistre. No són les seves mines avui tancades, ni els seus túnels estranys, a, és una altra cosa: són els seus morts, perquè aquí fins els morts es resisteixen a deixar de viure.