Els pobles tenen formes de viure i, també, de morir. Només cal fer un tomb pels seus cementiris. El d'Arlington és molt revelador de l'ànima americana, sempre orgullosa del seu patriotisme i els seus herois. Els noms dels 300.000 caiguts, orfes d'històries, atordeixen al visitant. Però les seves làpides estan pulcrament alineades entre praderies de gespa tallada al mil · límetre, a l'ombra d'arbres centenaris i amb unes vistes gens menyspreables. La mort també pot ser confortable. És l'americà camí de la mort.

Començava a caure el sol i Roberts va decidir que aquest seria el lloc de acampi. Van posar les poques carretes formant una barrera per defensar-se un hipotètic atac indi a la nit. Els gal · lesos ja havien tingut males experiències sobre aquest tema.

Nou Mèxic, igual que Arizona, és una terra àrida, aspra, ocre, la de les pel · lícules d'indis i vaquers: penyals, autèntics escenaris d'una pel.lícula de John Ford, en què uns indis navajos poden treure el cap al precipici.

L'asfalt bull al migdia. Els primers raigs de sol són absorbits per terra; passat un temps ja no dóna l'abast i la carretera abrasa. Jalonant les vores, bulle la fe.