Un taller entre gallines i runes; un banc amb entrades per "rics" i "pobres"; 01:00 zimbabuès que es va creuar la frontera amb els seus cavalls a Moçambic fugint de la "guerra"; una bicicleta de la qual pengen peixos; una carretera infranquejable; una cantonada eterna ... Un dia a Vilanculos.

És el més a prop que he estat d'una fàbrica de somnis. Somnis trencats, convalescents, a l'UVI alguns, però somnis al cap ia la fi. Aquí s'encarreguen de recuperar la seva màgia, de treure'ls brillantor, de tornar-aureolats amb la mateixa il · lusió de la primera vegada. Un lloc singular aquest, únic. És l'hospital de nines més antic d'Europa, quasi dos segles a l'esquena, encara que per a la majoria de turistes que passegen per Lisboa segurament passi desapercebut.

Vaig visitar diverses torres que saluden a la Mediterrània i que en el passat es mostraven desafiants davant els que des dels seus aigües gosaven desafiar la península. El sol brillava sobre la blava quietud de la mar, una suau brisa acariciava els nostres rostres, el mateix vent que en el passat bufava les espelmes dels navilis amb patents de cors.

Mentre esperàvem sota el sol fet que algú vingués a rescatar-nos i vèiem passar a moçambiquesos que caminen, com la majoria d'africans, enmig del no-res feia altra res, apareix un camió de l'hotel. Un ja pot intuir que s'ha de tractar d'un lloc especial un lloc que defensa un camí impossible