El poble està gairebé a mig camí de dues grans ciutats: Sant Pau i Rio de Janeiro. Avui sembla increïble pensar que, 400 anys enrere, aquest llogaret pogués somiar amb competir amb elles, però així va ser.

Al principi la boira blanca ens cobria sense que poguéssim veure res, però a poc vam començar a veure els pics dels turons que sobresortien d'entre les baixes núvols costaneres. Navegar per la zona permet tenir una vista espectacular dels volcans.

En poques ciutats una estàtua és tan reveladora de la seva idiosincràsia com a Tlaxcala. Els seus avantpassats es van aliar amb Hernán Cortés per enderrocar l'hegemonia asteca, però l'únic monument que recorda els fets és una estàtua de Xicoténcatl "El jove", el fill del cacic que es va rebel · lar contra el conqueridor i va ser penjat per això.

Enyorava aquell poble pesat i oblidat que recordava haver visitat tant de temps enrere. Però tot havia canviat tant o era la meva memòria la que em jugava una mala passada?